La censura informativa

Les revoltes i manifestacions continuen per tot el món. Tunísia, Egipte, Bahrain, Marroc, Líbia, Iran, EEUU, Islàndia… i els informatius del nostre país segueixen donant-nos la versió que més interessa a la plutocràcia que ens governa. Manifestants abatuts a trets per soldats, avions atacant persones indefenses i morts per tot arreu. La intenció és clara i el missatge encara més: qualsevol tipus de revolta porta al caos, al confrontament armat i a la mort. No fos cas que ens passi pel cap sortir al carrer a demanar llibertat.

A més, s’intenta donar la imatge que totes aquestes revolucions estan passant a països llunyans que tenen una cultura i religió molt diferents a la nostre, on hi ha governs dictatorials que rés tenen a veure amb la “magnífica” democràcia de la que nosaltres gaudim. Amb aquesta cortina de fum, segueixen pressionant tots aquests països, sobretot els de l’orient mitjà, per intentar aconseguir que donin un gir cap a una democràcia com la “nostre” i així poder col·locar règims afins al capitalisme, a les grans multinacionals europees i nord americanes, per tal de, en el futur, poder explotar recursos naturals i petroli.

El cas d’Islàndia, però, es força diferent. La censura informativa és escandalosa. La premsa dirà que una petita illa amb tan sols 320.000 habitants no és notícia. Però altres opinem que un exemple tan proper podria ser la guspira que encengués revoltes a la resta d’Europa, amb un marc socio-econòmic molt similar.

No interessa difondre que a Islàndia han passat a l’acció. A l’any 2009, la força dels seus habitants va aconseguir fer dimitir un govern en ple que volia ajustar-se al pla de rescat de FMI i enfonsar el país en la misèria més absoluta, com en el cas de Grècia o Irlanda.

El poble islandès va aconseguir que la fiscalia de l’estat obrís una investigació penal contra els banquers responsables de la crisi i forçar un referèndum per bloquejar pagaments a la banca amb diners públics, deixant així enfonsar els tres principals bancs del país. A més han organitzat una assemblea popular al marge del govern per canviar la constitució.

Tota aquesta informació només es pot trobar gratant a internet, on encara queden periodistes amb la llibertat suficient per donar-nos una visió àmplia i crítica de les notícies que passen al nostre voltant, en aquest temps convuls que estem vivint. Tots els mitjans periodístics afins al règim no han dedicat ni un minut a informar-nos del que està passant a Islàndia i molts minuts a donar-nos una visió molt concreta i manipulada del que passa a països com Egipte o Líbia, detall de la falta de llibertat informativa en aquesta societat nostre, erròniament anomenada, de la informació. Un clar exemple de la censura imperant al nostre país.

Islàndia és només un exemple del què pot fer un poble unit; com la força de les persones lliures pot vèncer el poder del capital.

Siguem valents i fem un pas més que els islandesos. No tenim res a perdre i molt a guanyar.

Més informació sobre Islàndia, orient mitjà i Bahrain.

Hem fet un mes !!!!

Paraules llibertàries va fer ahir, diumenge 20 de febrer, el seu primer mes a la xarxa. Al principi no teníem capçalera i ens faltaven uns quants detalls tècnics però la impaciència va ser més forta que la raó i vàrem començar amb els primers textos. Veure les visites i que des d’altres webs posaven el nostre link, ens va animar a polir aquests detalls i ara amb més de 400 visites, les nostres expectatives per al primer mes han estat sobrepassades.

Però encara ens queden moltes coses a dir i tenim preparades algunes sorpreses que anireu veient a les properes entrades.

Volem també aprofitar l’ocasió per agrair-vos el suport que ens doneu amb les vostres visites

Encara queden persones amb dignitat

Diuen que rectificar es de savis i Alex de la Iglesia ha demostrat que ho és. Com a president de l’acadèmia espanyola de cinema va començar defensant a ” capa y espada ” la llei Sinde però quan des de diferents associacions i col.lectius van demanar poder parlar amb ell, va fer-ho sense posar cap problema.  Fruit d’aquest diàleg va comprendre que els internautes no reivindicaven el dret a robar, però si exigien que es respectesin els seus drets com a ciutadans.

L’Alex  a tingut voluntat de conèixer els diferents punts de vista amb la ment oberta per entendre els dels altres i s’ha adonat que es reivindicaven coses legitimes en front de la voluntat d’imposar no només des del parlament espanyol, sinó també des de els EEUU perquè s’aproves una llei dissenyada allà.  ¿On queda la sobirania del poble espanyol de la que parla la constitució?  Aquesta sobirania i aquesta constitució que esdevenen de vegades sagrades escriptures immodificables.

Però Roma no paga traïdors i en aquest cas, per aprovar una llei a l’Estat Espanyol, Roma no es el poble espanyol, si ho fós a qui no es pagaria seria a la classe política.  Roma són els EEUU i per això una persona que ha donat un exemple de voler dialogar i crear una llei amb l’aportació de tothom ha deixat el seu càrrec.

Amic Alex (si ens permets anomenar-te així) tan de bo tots els polítics fossin com tu i creguèssin amb el diàleg.

Com a petit homenatge volem deixar el discurs que l’Alex va donar a la cerimònia dels premis Goya com a exemple de dignitat d’una persona que no vol ser una titella del sistema.

L’estafa de la reforma de les pensions

Ja tenim aquí la reforma de les pensions. UGT, CCOO i el govern ja han salvat el futur de les pensions d’aquest país.

Així ja puc estar tranquil, encara que estic a l’atur, puc estar segur que quan arribi als 65, perdó, 67 anys cobraré una pensió que hem permetrà pagar l’habitatge, les factures, la manutenció i potser encara em quedaran diners per fer un viatge amb l’Imserso.

I tu t’ho creus ?

Aquesta reforma de les pensions és un abús, un atracament, un frau. És la retallada social més important en el darrers 30 anys i la privatització emmascarada de les pensions públiques.

El govern ens ho està venent com la única alternativa per salvar el sistema públic de pensions. En canvi els sindicats majoritaris ens diuen que si ells no haguessin pactat, el govern proposava unes mesures molt pitjors per a la reforma. En paraules de Toxo “la propuesta inicial del Gobierno hubiera supuesto un serio retroceso en el sistema público de pensiones” i Méndez diu que “supone una corrección sustancial de los planteamientos iniciales del Gobierno”.

I jo ara et faig una altre pregunta: els sindicats són aquells que defensen els interessos de la classe treballadora?

CCOO i UGT no representen a totes i tots els treballadors i a quedat molt clar amb la vaga del 27 de gener, que hi ha una immensa minoria que no està d’acord amb el tipus de “sindicalisme” que fan aquests dos “sindicats”. Una immensa minoria que ha obert els ulls i lluita pels drets dels treballadors, no vol veure com s’ens retallen els nostres drets que tans esforços han costat als nostres predecessors.

El més estrany de tot és que els afiliats de base de CCOO i UGT no facin res per evitar-ho. La sensació que tenim és que aquests sindicats ens han venut al govern i a la patronal i hem de pensar que els afiliats d’un sindicat són responsables d’allò que fan els caps visibles del mateix. Per això penso que els afiliats de CCOO i UGT deuen estar molt enganyats, cecs o coaccionats per permetre que aquests dos “senyors”, Ignacio Fernàndez Toxo i Cándido Méndez, siguin els seus representants i els deixin pactar aquesta mentida de reforma de pensions.

Per altre banda cal esmentar als militants del “Partido Socialista Obrero Español”. I aquí ve la tercera pregunta: els patits socialistes son aquells que defensen els interessos dels obrers?

Sembla ser que aquests militants (i votants) també estan molt adormits, perquè deixen que un partit suposadament obrer faci una política neoliberal més propera a l’extrema dreta que no pas al socialisme. Per si algú no sap ben bé que vol dir això de “socialisme” a continuació poso la definició que podeu trobar a qualsevol diccionari: “Sistema d’organització social segons el qual l’Estat té el control de les activitats econòmiques a fi que la cooperació substitueixi o eviti la competència, els guanys del treball siguin repartits equitativament, etc.”

La política ha quedat en mans del mercat financer (suposo que tothom està d’acord que aquesta reforma només beneficia a bancs i caixes) i juntament amb les grans multinacionals, són els que mouen els fils tant del govern central com dels governs autonòmics. Hem arribat a un punt que la classe política s’ha desvinculat totalment del poble i actua pensant en el seu propi benefici.

Per això pensem que la classe treballadora hem d’obrir els ulls, despertar de la nostre letargia, aixecar el cap i lluitar pel que és nostre.

No hem de pensar el que podem perdre avui, si no el que poden guanyar els nostres fills, nets, nebots i que la propera generació trobarà un món millor del que nosaltres tenim. I aquesta és la lluita que val la pena.

Si voleu saber més sobre la reforma de les pensions cliqueu AQUÍ

“Preguntas frecuentes sobre el anarquismo”

Encetem aquesta nova secció de pedagogia llibertària amb el llibre “Preguntas frecuentes sobre el anarquismo” un llibre per trobar respostes a les preguntes més frecuents de les persones per a les quals l’anarquisme és tota una incògnita o bé per a persones que busquen respostes i alternatives en un món globalitzat que ens oferix un sol camí.

El lector podrà refutar la idea que, anarquia, és més que la simple falta de govern, o que la definició que trobem en els diccionaris (desorganització, desordre o confusió per manca d’un cap o una autoritat) és falsa.

Descobrirà que paraules com autogestió, autoorganització, assemblearisme, coherència, responsabilitat, sentit crític, solidaritat o pau estan estretament lligades a l’anarquisme i constitueix la màxima expressió de la llibertat.

Així dons, presentem un llibre de fàcil lectura i comprensió per tothom que vulgui disposar d’un punt de vista diferent i crític de la societat actual.

Freedom press-Preguntas frecuentes sobre el anarquismo-

Eines per entendre la crisi

“La crisis financiera. Guia para entenderla y explicarla” és un llibre escrit per Juan Torres López, catedràtic d’Economia Aplicada del Departament de Teoria Econòmica i Economia Política de la Universitat de Sevilla, amb la col.laboració d’Alberto Garzón Espinosa, llicenciat en Economia per la Universitat de Màlaga, on s’explica les raons que ens han portat a desembocar en aquesta crisi salvatge que ens afecta tant durament a la classe treballadora.

La gran importància d’aquesta obra és la senzillesa i simplicitat de les paraules emprades, amb un vocabulari de fàcil comprensió per aquells que no estiguin acostumats a les paraules tècniques usades en economia.

Així dons tenim a les nostres mans una gran eina per entendre el que, com, qui i quan d’aquesta greu crisi econòmica que està fent estralls a les nostres vides.

Cliqueu aquí i descarregueu el llibre directament.

Aquí va, a forma de tast, la introducció:

“La crisis que estamos viviendo es la más seria del último siglo. El capitalismo basura de la especulación financiera generalizada ha hecho saltar por los aires el empleo y la estabilidad macroeconómica, ya de por sí precarios en los últimos años de predominio neoliberal.

Los dirigentes políticos no tienen alternativas, los banqueros (verdaderos y directos causantes de la crisis) tratan de evadir sus responsabilidades mientras utilizan las billonarias ayudas que reciben de los estados para sanear en la medida en que pueden sus balances.  Los ciudadanos asisten perplejos al aumento vertiginoso del desempleo, a las quiebras de empresas y al incremento de la deuda.

Y, mientras tanto, las izquierdas permanecen prácticamente ausentes.  Unas, silenciosas por torpeza o complicidad. Otras, silenciadas porque no han sido capaces de empoderar a los ciudadanos. Y todas, divididas, confusas y sin ser capaces de tomar con firmeza la iniciativa para informar, formar y movilizar a los millones de personas que cargan los efectos de la crisis sobre sus espaldas.

Esto ocurre en gran parte porque las izquierdas han descuidado en los últimos decenios la práctica unitaria y la formación y el diseño de alternativas capaces de aglutinar a los movimientos sociales, a las organizaciones, sindicatos, partidos y personas individuales en una gran oleada de rebeldía y respuesta al neoliberalismo.

Los perjudicados de todo esto son los millones de trabajadores y desempleados, mujeres y hombres desamparados que, sin representación político social y fragmentados, no pueden enfrentar al dominio neoliberal más que su resignación, frustración y sufrimiento.

La tarea que tienen por delante las izquierdas no es poca ni fácil. Pero si hay algo que está claro es que hay que empezar por analizar con rigor la situación, por denunciar sin descanso lo que está ocurriendo y por ofrecer a la sociedad alternativas que se puedan tocar con la mano, que no solo sean cantinelas ni el recurso al viejo nominalismo que a nada conduce.

Esta última convicción es la que nos ha llevado a participar en docenas de charlas, seminarios de formación y reuniones de todo tipo en los últimos meses.

Tenemos la seguridad de que la crisis económica que estamos sufriendo es un hito histórico que la izquierda debería aprovechar para mostrar a los ciudadanos que la acumulación que es capaz de generar el capitalismo no es sino un gran fiasco, un fraude, una vía sin retorno, un callejón sin salida, una quimera que lleva justamente a donde estamos, a la debacle financiera y a la crisis global.

En estos momentos en que la especulación financiera ha abierto las carnes del capitalismo, las organizaciones de la izquierda, de todas sus sensibilidades y corrientes, deberían convertirse en redes globales de denuncia y sus militantes y afiliados en los granos de arena que fuesen mostrando por doquier lo que está pasando, que enseñaran a los ciudadanos lo que han hecho los bancos con su dinero, el apoyo que los bancos centrales y los gobiernos han prestado a los especuladores multimillonarios que han provocado la crisis y, en fin, que le ofrecieran las medidas alternativas que hay que tomar sin dilación para evitar que todo se vaya derrumbando poco a poco.

Este pequeño libro es una modesta contribución a esta denuncia.  No podemos ir a más sitios a explicar lo que está ocurriendo y creemos que lo oportuno era proporcionar esta guía para entender y explicar la crisis.

El libro resume un texto más amplio y documentado sobre la crisis y sus alternativas de los mismos autores que publicará Editorial Icaria. Esta edición resumida está concebido como una guía sencilla para entender los hechos y principios más importantes y que nos parecen esenciales para explicar la crisis, para hacerla comprensible económica y políticamente. Pretende ser una especie de prontuario para la acción y la movilización que movimientos sociales como ATTAC tratan de promover contra la injusticia global que lleva consigo el capitalismo financiero.

Es un textobreve que quiere servir para que otras muchas personas puedan seguir la cadena de concienciación y denuncia para prolongarla hacia todas las latitudes, para que no quede ni un vecino, ni un conciudadano de cada uno de nosotros a quien no le hayamos explicado el robo gigantesco que han perpetrado los bancos y los financieros, los costes humanos terribles que tiene la especulación, y la criminal alternativa que consiste en rescatar con billones de euros a los que han causado la crisis mientras que se niega un puñado de miles para evitar que cada día se sigan muriendo de hambre más de 25.000 personas y más de 6.000 por falta de agua en todo el mundo.

Ojalá sea útil y contribuya a generar las olas de rebeldía y denuncia necesarias para hacer posible otro mundo más justo y humano”.

Sevilla y Madrid, febrero de 2009

Inversió militar espanyola per al 2011

El Centre d’Estudis per la Pau JMDelàs ha publicat aquest mes de gener, com cada any, un informe titulat “La veritat de la despesa militar espanyola 2011. Despesa i R+D militar en temps de crisi”, on queden ben clares les preferències del govern espanyol en la inversió dels diners recaptats amb els nostres impostos.

Les xifres recopilades pels autors de l’informe, Pere Ortega i Xavier Bohigas, son aclaridores.

La tendència dels pressupostos generals de l’estat en els darrers anys han estat clarament a la baixa, però d’una forma desigual, en quan als diners que es destinen a cada ministeri. Així dons, i segons el govern, la despesa del ministeri de defensa es redueix en un 7% respecte l’any 2010, quedant en uns 8.560 milions €, però segons aquest informe que té en compte tota una sèrie de partides militars que hi ha en altres ministeris, la despesa per al 2011 ascendiria a uns 17.244 milions €. Aquesta desorbitada xifra, encara ho és més quan la comparem amb altres ministeris com el de justícia amb 1.801,37 milions €, el ministeri d’educació amb 2.996,33 milions €, el de cultura amb 839, 31 milions € o el de sanitat, política social i igualtat amb 776,29 milions €.

En l’actual context de crisi, el que seria més lògic que fes un govern, amb els consecuents pocs recursos disponibles i la gran quantitat de deute públic, seria fer una optimització dels diners públics en aquelles eines que aconseguissin una reducció de l’atur i suposessin una ajuda social directa a les persones més necessitades, sobretot tenim en compte que a tots els problemes actuals s’han sumat els problemes “històrics” que sembla que cap govern ha sabut solucionar.

Podem entendre que al govern d’aquest país l’importa més comprar metralladores, tancs, míssils o fragates militars que invertir en habitatges de protecció oficial, posar més professionals sanitaris per reduir les llistes d’espera, construir més escoles o fomentar el treball per reduir la gran quantitat d’aturats.

Llavors jo us faig una pregunta: un estat que es preocupa per les grans empreses i els mercats financers i oblida per complet el poble, per a què el volem?

El 27 de gener, vaga general a Catalunya

El proper 27 gener, el sindicat anarquista CGT ha convocat a tots el treballadors i treballadores a una vaga general per protestar contra la retallada de les pensions. Aquesta convocatòria està recolzada per CNT de Catalunya, COS (Coordinadora Obrera Sindical) i Solidaritat Obrera.

Però molts de vosaltres us estareu preguntant qui són “aquests” que convoquen i recolzen la convocatòria. Dons “aquests” son tot una sèrie de sindicats minoritaris que no volen asseure’s a negociar amb el govern cap retallada de pensions. Són la representació d’una part de la societat que no està disposada a quedar-se a casa i seguir veient com s’ens retallen els nostres drets com a treballadors.

En aquest país no només hi ha CCOO i UGT. La majoria de la societat, quan pensa en sindicalisme, li venen al cap aquests dos sindicats majoritaris, que per molts rentats de cara, acaben en la ment de tots com els sindicats que només defensen els ajuts estatals i les seves hores sindicals com a delegats a les empreses. Així, darrera de les convocatòries de vages generals i negociacions de convenis amb les patronals, sempre queden amagats sindicats minoritaris que no surten mai a la llum i sempre acaben al mateix sac dels grans.

A aquests sindicats minoritaris, com és el cas de CGT, sempre se’ls ha titllat de tenir poc coratge, poca força i anar sempre a remolc dels grans.

Dons aquest cop no és així. Aquesta vegada han donat un cop de puny a la taula i en aquest moments de tanta por i crispació a la quantitat d’agressions que patim la classe treballadora, els afiliats de base de CGT han estat valents (recordeu que CGT no te govern o “cap”, és un sindicat anarquista i totes les decisions són preses pels seus afiliats en assemblea) i han decidit fer front al govern, als sindicats “grocs” i al seu intent de reforma de les pensions i lluitar pel que és nostre.

Sobretot si entenem i deixem clar que aquesta reforma de les pensions és un intent emmascarat de privatització de les pensions. En cap cas el sistema públic de pensions està en perill, no us deixeu enganyar. Dades com que la productivitat laboral ha augmentat un 77% en els últims 20 anys, valorar que tot i la reducció de cotitzants un treballador actual produeix 9 vegades més que abans i així d’aquí a 40 anys amb la meitat de treballadors per pensionista és bastant probable que el sistema de pensions pugui mantenir-se perfectament, dóna ha entendre que l’afirmació que el sistema de pensions està en perill és, si més no, agosarada. Amb tot això hem de tenir molt clar que aquesta retallada a la Seguretat Social es fa en el país en que la mitjana de les pensions contributives es només del 68% de la mitjana de la UE, el 71’75% dels pensionistes rep una nòmina inferior a 1000 €, que el 58’5% rep nòmines inferiors a 600 €, no arribant així al salari mínim interprofessional o que la despesa en pensions a l’estat espanyol es del 9% del PIB quan a l’Europa dels 15 és del 12%… No són dades gaire engrescadores, oi?

Tot fa pensar en un moviment perfectament estudiat per part de la banca, que no prou satisfeta amb els més de 200.000 milions d’euros que ha rebut de l’estat en els dos darrers anys (penseu que si no fos per aquest diners, moltes entitats bancàries petites a dia d’avui ja haurien desaparegut) i que ara que no te l’ingrés de les hipoteques, ara vol que les pensions públiques desapareguin per obligar a tots els treballadors a tenir un pla de pensions privat.

És el moment de trencar amb els lligams del passat. És hora de mirar al nostre voltant i preguntar-nos si volem seguir per aquest camí o bé lluitar per deixar als nostres fills un món millor del que tenim nosaltres.

Pensem que totes les accions de cada dia són importants i que la nostre acció o passivitat sempre modifica el món que ens envolta. No dubteu que nosaltres tenim el poder real per aturar tot això (no oblidem que els rics ho són perquè nosaltres treballem) i ara és el moment de treballar cap a un món més just i solidari. Però si som passius, bancs, polítics, rics i lobbies (grups de pressió de grans empreses) faran el món a la seva mida i nosaltres estarem cada vegada més lligats, més enfonsats i més humiliats.

Per la nostre dignitat, per tots aquells que varen lluitar en el passat per aconseguir els drets que tenim avui, pels nostres fills: surt al carrer i crida amb totes les teves forces; perquè si no lluites no guanyes.

Presentació

Totes les utopies son inabastables. Han de ser-ho, perquè cada cop que donem un pas endavant hem de fer que la utopia també s’allunyi un pas. La utopia no es la fita a assolir, si no la pastanaga en el pal que ens fa avançar i superar-nos.

Com deia Konstantínos Kaváfis, el més important d’arribar a Ítaca no es arribar-hi, són totes les vivències que el camí ens ha donat. O en paraules d’Antonio Machado “caminante no hay camino, se hace camino al andar”.

Volem canviar el món, però som conscients que no serà d’un dia per l’altre, ni serà de manera espontània, per això volem que aquest blog sigui una part de les nostres passes que van creant el camí cap a la llibertat; i de les vostres si decidiu acompanyar-nos. Benvinguts a paraules llibertàries.