paraules llibertàries

Agost 27, 2011

El pacte de l’Euro: neoliberalisme d’urgència

Filed under: Economia,Món,Política — paraulesllibertaries @ 8:48 pm

En el següent text pretenem aportar una breu explicació de les mesures i programes que des de la Unió Europea s’han posat en marxa recentment amb l’excusa de combatre l’actual crisi econòmica i social. Es tracta de desfer aquests plans d’actuació, traduir-los al nostre llenguatge i fer una valoració del mateixos.

Amb el pretexte de la crisi actual es tornen a defensar, des dels centres del poder polític europeu i des dels púlpits de creació d’opinió, les reformes, les polítiques econòmiques i els arguments aplicats en els últims decennis. Reformes del mercat laboral, retalls en els sistemes de pensions, reducció de les despeses socials, privatització d’empreses i, en general, una regulació de les economies que afavoreix a les capes més riques de la societat i als països més rics. En fi, aquella cantarella que tant em escoltat els últims trenta anys.

Les veritables causes i dimensions de les crisis s’ignoren, perquè de tenir-les en compte es conduirien a un radical replantejament de l’economia convencional i de la societat mateixa. El capitalisme no només ens ha ens ha conduït a aquesta crisi econòmica, si no que estem també front a una crisi ecològica i social de dimensions gegantines.

Les pròpies idees de producció, consum i creixement econòmic de la teoria econòmica convencional ens han portat aquesta veritable crisi del sistema. Però es prefereix fer veure que l’actual crisi no va més enllà dels desequilibris generats per uns quants especuladors més avariciosos del normal i d’uns quants errors en els mecanismes de supervisió i regulació. I, evidentment, tot adobat amb la idea culpabilitzadora de que les poblacions han viscut per sobre de les seves possibilitats i ara els toca pagar els excessos.

Veurem de quines mesures estem parlant, quins objectius es persegueixen i quines reformes concretes han produït i produiran. Ens ajustarem als propis textos emesos pel Consell Europeu, el Banc Central Europeu i el Banc d’Espanya. Finalment aportarem una valoració crítica. 

 

 

Cliqueu aquí per saber-ne més.

Juny 2, 2011

“Spanish revolution”

Filed under: Opinió,Política — paraulesllibertaries @ 6:37 pm

Sembla ser, que les persones d’aquest país comencen a moure’s. Estem vivint uns moments de gran agitació popular (o això és el que sembla) desprès d’anys de letargia col-lectiva, on la falsa pau social regnava des de la suposada transició democràtica espanyola.

Tot i aquesta agitació social, sembla que la “Spanish revolution” te dificultats per a enlairar-se o, si més no, per definir-se. Pel nostre parer, es difícil (que no impossible) que tota una generació de persones que han nascut sota les manipulacions polítiques, econòmiques i educacionals del sistema capitalista, s’aixequin ara amb una idea clara de quin és l’objectiu del moviment.

Des del “paraules llibertàries” lloem l’actuació de totes les persones que participen en aquest moviment de denúncia política amb aires de canvi d’aquesta democràcia representativa tant rància que només representa els rics i els poderosos. Però analitzant les propostes fetes i sobretot, la veu de les persones que s’expressen lliurement en centenars de vídeos d’internet i entrevistes televisives, posem en dubte que tinguin una idea clara i unitària d’allà cap a on volen anar.

És evident, però, que traslladar tot el malestar a un debat públic en forma d’assemblees populars a peu de carrer, és un gran pas per a un país que no ha pogut digerir quaranta anys de dictadura franquista, la pèrdua de tota una generació aniquilada i silenciada per un règim totalitari, després d’una transició democràtica totalment manipulada i un referèndum d’aprovació de la Constitució Espanyola promogut des de la por al retorn dels temps de la repressió i la duresa de la dictadura.

En aquest sentit, la orquestració de l’actual monarquia constitucional ha estat tot un seguit de maniobres polítiques dubtoses a fi d’instaurar l’actual sistema i refinar-lo, fins al punt que la gran massa social no el possés en dubte. Durant molts anys ens hem cregut (o ens han volgut fer creure) que vivíem en una democràcia plena, assolida des de la llibertat i el consens social.

Però després de l’actuació dels Mossos d’Esquadra el passat divendres vint de maig, ja ningú pot pensar que vivim en una democràcia. Aquest fets, sumats a molts altres (falta de transparència política, diferències socials, dret a l’habitatge totalment inexistent, corrupció, desigualtat davant la llei, etc…) demostren la total inviabilitat de la democràcia representativa actual.

Per això pensem que per solucionar el problema actual cal anar a l’arrel del mateix. Perquè si no ho fem així, quines millores fem al sistema? O, per a quin sistema substituïm l’actual? I si fem qualsevol actualització o millora del sistema, ens garantirà la independència política d’aquells que estiguin al cap davant del mateix? La resposta és clara. Com va dir Alexander Berkman “tota reforma social en que la seva realització depengui de la llei i del govern està ja, per això mateix, condemnada al fracàs”.

Per assolir l’èxit d’una revolució social plena, cal unes bases de conscienciació, educació i cultura política adequades. Una formació específica aconseguida amb anys d’educació, autogestió, reflexió, experimentació i debat popular nascut en el si d’associacions, cooperatives, sindicats i ateneus amb objectiu de difondre i entendre la forma d’actuació i l’alternativa real al sistema capitalista actual.

Si analitzem la història del país en el que vivim, trobarem l’exemple més clar de com aconseguir l’avenç cap a l’emancipació de les persones, l’autosuficiència i la independència de les mateixes. Només amb l’autogestió i actuant de forma transversal a l’actual sistema de govern podrem aconseguir tirar endavant una revolució social amb plenes garanties. I per això cal fer molta pedagogia. Fent una revisió històrica de la primera meitat del segle XX a Espanya, ens n’adonarem que la situació social, política i econòmica actual no és més que la versió moderna, salvant les diferències temporals i tecnològiques, de la situació de desencantament polític de la societat sobre el govern de la segona república, que donà pas a la Revolució Espanyola. L’estudi de les obres d’autors clàssics de l’anarquisme com Bakunin, kropotkin, Stirner o Proudhon, o els més propers Ferrer i Guàrdia, Federica Montseny o Anselmo Lorenzo, podria ser una manera de posar uns fonaments sòlids i un objectiu clar a una “Spanish revolution” sense definició. Aportaria les eines bàsiques sobre les que fonamentar un canvi social i polític al moment tant important que estem vivint.

Així dons la proposta llibertària en aquest sentit no pot ser un altre que oferir a totes les “indignades” les eines per la auto educació i emancipació individual perquè la revolució i el canvi comenci primer en les persones, perquè després aquestes persones el traslladin a la societat.

El món es transforma cada dia per les accions que fem o aquelles que deixem de fer. És com estirar una corda. Si nosaltres no estirem junts cap un costat, segur que l’Estat estirarà cap l’altre i ens derrotarà. La consciència de classe cal tenir-la molt present, ja que l’Estat si la té.

Junts podem aconseguir grans coses. Però ens cal un pensament i una idea que mogui i coordini la nostre força. I aquesta idea pot ser l’anarquia. La utopia somiada per milions de persones arreu del món, que han lluitat des de que a mitjans de segle XIX els primers treballadors de pobles i ciutats veieren en la “idea” l’esperança d’un món més just i igualitari. I també com varen fer tota una generació de treballadors i camperols al nostre país, el millor i més proper exemple de com realitzar una real, enriquidora i verdadera transformació social.

Mai 26, 2011

Els ” demòcrates ” que tenim

Filed under: Món,Opinió,Política — paraulesllibertaries @ 5:54 pm

En aquest vídeo podreu veure una ” lliçó ” de democràcia a càrrec d’una de les persones que es presenten als nostres ajuntaments.  No calen comentaris.


Si coneixeu algun altre cas similar a aquest no dubteu en col.laborar i feu-nos-lo arribar

Mai 19, 2011

MANIFEST ‘DEMOCRÀCIA REAL JA’

Filed under: Política — paraulesllibertaries @ 4:12 pm

Som persones normals i corrents. Som com tu: gent que s’aixeca al matí per estudiar, per treballar o per buscar feina, gent que té família i amics. Gent que treballa durament cada dia per viure i donar un futur millor als que ens envolten.

Uns ens considerem més progressistes, altres més conservadors. Uns creients, altres no. Uns tenim ideologies ben definides, altres ens considerem apolítics… Però tots estem preocupats i indignats pel panorama polític, econòmic i social que veiem al nostre voltant. Per la corrupció dels polítics, empresaris, banquers… Per la indefensió del ciutadà corrent.

Aquesta situació ens fa mal a tots diàriament. Però si tots ens unim, la podem canviar. És hora de posar-se en moviment, hora de construir entre tots una societat millor. Per això sostenim fermament el següent:

Les prioritats de tota societat avançada han de ser la igualtat, el progrés, la solidaritat, el lliure accés a la cultura, la sostenibilitat ecològica i el desenvolupament, el benestar i la felicitat de les persones.

Existeixen uns drets bàsics que haurien d’estar coberts en aquestes societats: dret a l’habitatge, al treball, a la cultura, a la salut, a l’educació, a la participació política, al lliure desenvolupament personal, i dret al consum dels béns necessaris per a una vida sana i feliç.

L’actual funcionament del nostre sistema econòmic i governamental no atén aquestes prioritats i és un obstacle per al progrés de la humanitat. La democràcia parteix del poble (demos=poble; cràcia=govern) així que el govern ha de ser del poble. No obstant, en aquest país la majoria de la classe política ni tan sols ens escolta. Les seves funcions haurien de ser la de portar la nostra veu a les institucions, facilitant la participació política ciutadana mitjançant vies directes i procurant el màxim benefici per al gruix de la societat, no la d’enriquir-se i progressar a costa nostra, atenent només els dictats dels grans poders econòmics i aferrant-se al poder a través d’una dictadura partitocràtica encapçalada per les inamovibles sigles del PPSOE.

L’ànsia i l’acumulació de poder en uns quants genera desigualtat, crispació i injustícia, cosa que condueix a la violència, que rebutgem. L’obsolet i antinatural model econòmic vigent bloqueja la maquinària social en una espiral que es consumeix a si mateixa enriquint uns quants i sumint en la pobresa i l’escassetat la resta. Fins al col·lapse.

La voluntat i el fi del sistema és l’acumulació de diners, primant-ho per sobre de l’eficàcia i el benestar de la societat. Malgastant recursos, destruint el planeta, generant desocupació i consumidors infeliços.

Els ciutadans formem part de l’engranatge d’una màquina destinada a enriquir una minoria que no sap ni quines són les nostres necessitats. Som anònims, però sense nosaltres res d’això existiria, ja que nosaltres movem el món. Si com a societat aprenem a no confiar el nostre futur a una abstracta rendibilitat econòmica que mai redunda en benefici de la majoria, podrem eliminar els abusos i les carències que tots patim. És necessària una Revolució Ètica. Hem posat els diners per sobre de l’Ésser Humà i hem de posar-los al nostre servei. Som persones, no productes del mercat. No sóc només el que compro, per què ho compro i a qui l’hi compro.

Per tot això anterior, estic indignat.

Crec que ho puc canviar.

Crec que puc ajudar.

Sé que units ho podem fer.

Surt amb nosaltres. És el teu dret.

http://democraciarealya.es

Abril 26, 2011

La banca i la llei hipotecària. De Vicenç Navarro

Filed under: Opinió,Política — paraulesllibertaries @ 10:18 am

Una de les conseqüències que el domini de les forces conservadores va tenir en el procés de Transició de la dictadura a la democràcia a Espanya ha estat l’excessiva influència de poders fàctics, com la banca, sobre l’Estat.

És interessant subratllar que la majoria de la ciutadania ho percep així, doncs les enquestes d’opinió popular mostren que l’àmplia majoria de ciutadans creu que la banca a Espanya és més poderosa que el Govern (segons el baròmetre d’opinió de novembre de 2010 del Centre d’Investigacions Sociològiques).

L’excessiu poder de la banca a Espanya és conegut també fora del país. Així, The New York Times va publicar un article –In Spain, Homes are Taken, but Debt Stays (27-10-10)– que documentava l’escandalosa situació que té lloc a Espanya quan una persona no pot pagar una hipoteca.

En la majoria de països, tant a EEUU com en la UE-15, quan una persona es troba en tal situació pot declarar-se en fallida i rebre el suport legal que la protegeixi de les mesures recaudatòries abusives, permetent-li a més retornar les claus al banc que li va vendre la hipoteca sense haver de retornar la resta del deute hipotecari. És més, a EEUU hi ha un moviment per a forçar al Congrés a fi que permeti que els hipotecats puguin continuar vivint en les seves cases hipotecades pagant un lloguer menor en quantitat al del pagament mensual de la hipoteca.

L’argument que s’utilitza per a proposar tal mesura és que la banca està rebent diners públics i, com contrapartida, se li exigeix que ajudi al seu usuari. No així a Espanya. La llei exclou les hipoteques de ser béns subjectes a la protecció del que es declara en fallida, exclusió que reflecteix l’enorme poder de la banca en el desenvolupament de la legislació hipotecària. Un altre indicador de tal poder és que, quan la persona retorna al banc les claus del seu pis, comença en realitat el seu calvari, doncs tal persona continua devent al banc la hipoteca, la qual cosa és una enorme sobrecàrrega, doncs en molts casos queda endeutada per a la resta de la seva vida, igual que els seus avalistes.

És difícil dissenyar un sistema que protegeixi tant a la banca i tan poc al ciutadà. És una situació que arriba a nivells d’una gran injustícia, doncs, per a complicar encara més les coses, el preu de les hipoteques és en moltíssims casos superior al preu de l’habitatge. Segons l’agencia Standard & Poor’s, el 8% dels habitatges a Espanya té un valor inferior al de les hipoteques dels seus usuaris, una xifra que, calcula, arribarà a el 20% en els pròxims anys. Aquesta és la situació en la qual es troben 1,4 milions d’espanyols.

I encara un altre indicador més de l’enorme poder de la banca són els interessos variables pagats en les hipoteques, que varien del 2% al 6%. A diferència del que ocorre en altres països desenvolupats, els bancs espanyols tenen fins i tot el poder de, previ permís judicial, accedir automàticament al salari de la persona que deu la hipoteca, exigint un pagament mensual detractat de la seva nòmina.

A causa de aquesta excessiva protecció de la banca, aconseguida a costa del ciutadà, no hi ha hagut encara cap col·lapse d’un banc espanyol, fet que, paradoxalment, ha estat motiu de gran orgull per part del Govern de Zapatero. Com ha assenyalat The New York Times, l’orgull del president del Govern està basat en el fet que el sistema bancari espanyol és dels menys amistosos i sensibles (user’s friendly) a les necessitats del ciutadà.

Que un Govern de dretes estigués orgullós d’aquest fet tindria explicació (vegi’s la defensa de la banca per Eduardo Serra, del Partit Popular, en el programa 59 segons acusant de maniqueus als que la criticaven). Però que un Govern d’esquerres també ho estigui és més que sorprenent. Les declaracions de la vicepresidenta Elena Salgado defensant a la banca enfront de la protesta dels desnonats és d’una enorme incoherència en una persona que es presenta com socialista. Com bé va dir el jutge de l’Audiència Nacional de Navarra, el banc BBVA hauria actuat legalment, però el seu comportament va ser clarament immoral.

Una última observació. L’enorme crisi de legitimitat de les institucions representatives a Espanya es deu precisament a aquesta percepció generalitzada que els seus representants estan excessivament influenciats per interessos econòmics i financers als quals temen enfrontar-se. I la banca és un d’ells. No s’adonen els representants polítics, en general, i les esquerres governants, en particular, del que això suposa?

El descrèdit del establishment polític espanyol és un dels més accentuats en la UE-15. I la causa de tal descrèdit és la percepció generalitzada que tal establishment és més sensible als interessos financers i econòmics que a la veu dels seus electors. Fins a quan continuaran ignorant els governants als governats?

Aquesta situació ha arribat a la seva màxima expressió amb el retard obligatori de l’edat de jubilació, passant de 65 a 67 anys. Aquesta mesura aprovada pel govern espanyol, a proposta i sota la pressió dels mercats financers (és a dir, dels bancs), és enormement impopular. El 82% de la població està en contra. Això implica un enorme distanciament entre el establishment polític, d’una banda, i la gran majoria de la població, per l’altre, la qual cosa contribueix a una deslegitimació de les institucions democràtiques. És que no s’adonen d’això?

* Vicenç Navarro és catedràtic de Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra i professor de Public Policy a The Johns Hopkins University.

Març 6, 2011

Mike Prysner ex-soldat nord-americà

Filed under: Economia,Món,Opinió,Política — paraulesllibertaries @ 10:54 am

Mike Prysner, un ex-soldat Nord-americà, ens parla des de la seva experiència combatent a l’Iraq i com aquest alliberament del poble iraquià que se’ns va vendre era una farsa, els verdaders enemics del poble son aquells que ens fan combatre entre nosaltres. Com algú va dir, a les guerres es maten persones que no es coneixen ni tenen cap problema entre ells per que altres que si es coneixen solucionin els  problemes que tenen.

febrer 22, 2011

La censura informativa

Filed under: Món,Opinió,Política — paraulesllibertaries @ 12:28 pm

Les revoltes i manifestacions continuen per tot el món. Tunísia, Egipte, Bahrain, Marroc, Líbia, Iran, EEUU, Islàndia… i els informatius del nostre país segueixen donant-nos la versió que més interessa a la plutocràcia que ens governa. Manifestants abatuts a trets per soldats, avions atacant persones indefenses i morts per tot arreu. La intenció és clara i el missatge encara més: qualsevol tipus de revolta porta al caos, al confrontament armat i a la mort. No fos cas que ens passi pel cap sortir al carrer a demanar llibertat.

A més, s’intenta donar la imatge que totes aquestes revolucions estan passant a països llunyans que tenen una cultura i religió molt diferents a la nostre, on hi ha governs dictatorials que rés tenen a veure amb la “magnífica” democràcia de la que nosaltres gaudim. Amb aquesta cortina de fum, segueixen pressionant tots aquests països, sobretot els de l’orient mitjà, per intentar aconseguir que donin un gir cap a una democràcia com la “nostre” i així poder col·locar règims afins al capitalisme, a les grans multinacionals europees i nord americanes, per tal de, en el futur, poder explotar recursos naturals i petroli.

El cas d’Islàndia, però, es força diferent. La censura informativa és escandalosa. La premsa dirà que una petita illa amb tan sols 320.000 habitants no és notícia. Però altres opinem que un exemple tan proper podria ser la guspira que encengués revoltes a la resta d’Europa, amb un marc socio-econòmic molt similar.

No interessa difondre que a Islàndia han passat a l’acció. A l’any 2009, la força dels seus habitants va aconseguir fer dimitir un govern en ple que volia ajustar-se al pla de rescat de FMI i enfonsar el país en la misèria més absoluta, com en el cas de Grècia o Irlanda.

El poble islandès va aconseguir que la fiscalia de l’estat obrís una investigació penal contra els banquers responsables de la crisi i forçar un referèndum per bloquejar pagaments a la banca amb diners públics, deixant així enfonsar els tres principals bancs del país. A més han organitzat una assemblea popular al marge del govern per canviar la constitució.

Tota aquesta informació només es pot trobar gratant a internet, on encara queden periodistes amb la llibertat suficient per donar-nos una visió àmplia i crítica de les notícies que passen al nostre voltant, en aquest temps convuls que estem vivint. Tots els mitjans periodístics afins al règim no han dedicat ni un minut a informar-nos del que està passant a Islàndia i molts minuts a donar-nos una visió molt concreta i manipulada del que passa a països com Egipte o Líbia, detall de la falta de llibertat informativa en aquesta societat nostre, erròniament anomenada, de la informació. Un clar exemple de la censura imperant al nostre país.

Islàndia és només un exemple del què pot fer un poble unit; com la força de les persones lliures pot vèncer el poder del capital.

Siguem valents i fem un pas més que els islandesos. No tenim res a perdre i molt a guanyar.

Més informació sobre Islàndia, orient mitjà i Bahrain.

febrer 14, 2011

Encara queden persones amb dignitat

Filed under: Opinió,Política,Tecnologia — paraulesllibertaries @ 8:31 pm

Diuen que rectificar es de savis i Alex de la Iglesia ha demostrat que ho és. Com a president de l’acadèmia espanyola de cinema va començar defensant a ” capa y espada ” la llei Sinde però quan des de diferents associacions i col.lectius van demanar poder parlar amb ell, va fer-ho sense posar cap problema.  Fruit d’aquest diàleg va comprendre que els internautes no reivindicaven el dret a robar, però si exigien que es respectesin els seus drets com a ciutadans.

L’Alex  a tingut voluntat de conèixer els diferents punts de vista amb la ment oberta per entendre els dels altres i s’ha adonat que es reivindicaven coses legitimes en front de la voluntat d’imposar no només des del parlament espanyol, sinó també des de els EEUU perquè s’aproves una llei dissenyada allà.  ¿On queda la sobirania del poble espanyol de la que parla la constitució?  Aquesta sobirania i aquesta constitució que esdevenen de vegades sagrades escriptures immodificables.

Però Roma no paga traïdors i en aquest cas, per aprovar una llei a l’Estat Espanyol, Roma no es el poble espanyol, si ho fós a qui no es pagaria seria a la classe política.  Roma són els EEUU i per això una persona que ha donat un exemple de voler dialogar i crear una llei amb l’aportació de tothom ha deixat el seu càrrec.

Amic Alex (si ens permets anomenar-te així) tan de bo tots els polítics fossin com tu i creguèssin amb el diàleg.

Com a petit homenatge volem deixar el discurs que l’Alex va donar a la cerimònia dels premis Goya com a exemple de dignitat d’una persona que no vol ser una titella del sistema.

gener 20, 2011

El 27 de gener, vaga general a Catalunya

Filed under: Política — paraulesllibertaries @ 11:32 pm

El proper 27 gener, el sindicat anarquista CGT ha convocat a tots el treballadors i treballadores a una vaga general per protestar contra la retallada de les pensions. Aquesta convocatòria està recolzada per CNT de Catalunya, COS (Coordinadora Obrera Sindical) i Solidaritat Obrera.

Però molts de vosaltres us estareu preguntant qui són “aquests” que convoquen i recolzen la convocatòria. Dons “aquests” son tot una sèrie de sindicats minoritaris que no volen asseure’s a negociar amb el govern cap retallada de pensions. Són la representació d’una part de la societat que no està disposada a quedar-se a casa i seguir veient com s’ens retallen els nostres drets com a treballadors.

En aquest país no només hi ha CCOO i UGT. La majoria de la societat, quan pensa en sindicalisme, li venen al cap aquests dos sindicats majoritaris, que per molts rentats de cara, acaben en la ment de tots com els sindicats que només defensen els ajuts estatals i les seves hores sindicals com a delegats a les empreses. Així, darrera de les convocatòries de vages generals i negociacions de convenis amb les patronals, sempre queden amagats sindicats minoritaris que no surten mai a la llum i sempre acaben al mateix sac dels grans.

A aquests sindicats minoritaris, com és el cas de CGT, sempre se’ls ha titllat de tenir poc coratge, poca força i anar sempre a remolc dels grans.

Dons aquest cop no és així. Aquesta vegada han donat un cop de puny a la taula i en aquest moments de tanta por i crispació a la quantitat d’agressions que patim la classe treballadora, els afiliats de base de CGT han estat valents (recordeu que CGT no te govern o “cap”, és un sindicat anarquista i totes les decisions són preses pels seus afiliats en assemblea) i han decidit fer front al govern, als sindicats “grocs” i al seu intent de reforma de les pensions i lluitar pel que és nostre.

Sobretot si entenem i deixem clar que aquesta reforma de les pensions és un intent emmascarat de privatització de les pensions. En cap cas el sistema públic de pensions està en perill, no us deixeu enganyar. Dades com que la productivitat laboral ha augmentat un 77% en els últims 20 anys, valorar que tot i la reducció de cotitzants un treballador actual produeix 9 vegades més que abans i així d’aquí a 40 anys amb la meitat de treballadors per pensionista és bastant probable que el sistema de pensions pugui mantenir-se perfectament, dóna ha entendre que l’afirmació que el sistema de pensions està en perill és, si més no, agosarada. Amb tot això hem de tenir molt clar que aquesta retallada a la Seguretat Social es fa en el país en que la mitjana de les pensions contributives es només del 68% de la mitjana de la UE, el 71’75% dels pensionistes rep una nòmina inferior a 1000 €, que el 58’5% rep nòmines inferiors a 600 €, no arribant així al salari mínim interprofessional o que la despesa en pensions a l’estat espanyol es del 9% del PIB quan a l’Europa dels 15 és del 12%… No són dades gaire engrescadores, oi?

Tot fa pensar en un moviment perfectament estudiat per part de la banca, que no prou satisfeta amb els més de 200.000 milions d’euros que ha rebut de l’estat en els dos darrers anys (penseu que si no fos per aquest diners, moltes entitats bancàries petites a dia d’avui ja haurien desaparegut) i que ara que no te l’ingrés de les hipoteques, ara vol que les pensions públiques desapareguin per obligar a tots els treballadors a tenir un pla de pensions privat.

És el moment de trencar amb els lligams del passat. És hora de mirar al nostre voltant i preguntar-nos si volem seguir per aquest camí o bé lluitar per deixar als nostres fills un món millor del que tenim nosaltres.

Pensem que totes les accions de cada dia són importants i que la nostre acció o passivitat sempre modifica el món que ens envolta. No dubteu que nosaltres tenim el poder real per aturar tot això (no oblidem que els rics ho són perquè nosaltres treballem) i ara és el moment de treballar cap a un món més just i solidari. Però si som passius, bancs, polítics, rics i lobbies (grups de pressió de grans empreses) faran el món a la seva mida i nosaltres estarem cada vegada més lligats, més enfonsats i més humiliats.

Per la nostre dignitat, per tots aquells que varen lluitar en el passat per aconseguir els drets que tenim avui, pels nostres fills: surt al carrer i crida amb totes les teves forces; perquè si no lluites no guanyes.

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.