“Spanish revolution”

Sembla ser, que les persones d’aquest país comencen a moure’s. Estem vivint uns moments de gran agitació popular (o això és el que sembla) desprès d’anys de letargia col-lectiva, on la falsa pau social regnava des de la suposada transició democràtica espanyola.

Tot i aquesta agitació social, sembla que la “Spanish revolution” te dificultats per a enlairar-se o, si més no, per definir-se. Pel nostre parer, es difícil (que no impossible) que tota una generació de persones que han nascut sota les manipulacions polítiques, econòmiques i educacionals del sistema capitalista, s’aixequin ara amb una idea clara de quin és l’objectiu del moviment.

Des del “paraules llibertàries” lloem l’actuació de totes les persones que participen en aquest moviment de denúncia política amb aires de canvi d’aquesta democràcia representativa tant rància que només representa els rics i els poderosos. Però analitzant les propostes fetes i sobretot, la veu de les persones que s’expressen lliurement en centenars de vídeos d’internet i entrevistes televisives, posem en dubte que tinguin una idea clara i unitària d’allà cap a on volen anar.

És evident, però, que traslladar tot el malestar a un debat públic en forma d’assemblees populars a peu de carrer, és un gran pas per a un país que no ha pogut digerir quaranta anys de dictadura franquista, la pèrdua de tota una generació aniquilada i silenciada per un règim totalitari, després d’una transició democràtica totalment manipulada i un referèndum d’aprovació de la Constitució Espanyola promogut des de la por al retorn dels temps de la repressió i la duresa de la dictadura.

En aquest sentit, la orquestració de l’actual monarquia constitucional ha estat tot un seguit de maniobres polítiques dubtoses a fi d’instaurar l’actual sistema i refinar-lo, fins al punt que la gran massa social no el possés en dubte. Durant molts anys ens hem cregut (o ens han volgut fer creure) que vivíem en una democràcia plena, assolida des de la llibertat i el consens social.

Però després de l’actuació dels Mossos d’Esquadra el passat divendres vint de maig, ja ningú pot pensar que vivim en una democràcia. Aquest fets, sumats a molts altres (falta de transparència política, diferències socials, dret a l’habitatge totalment inexistent, corrupció, desigualtat davant la llei, etc…) demostren la total inviabilitat de la democràcia representativa actual.

Per això pensem que per solucionar el problema actual cal anar a l’arrel del mateix. Perquè si no ho fem així, quines millores fem al sistema? O, per a quin sistema substituïm l’actual? I si fem qualsevol actualització o millora del sistema, ens garantirà la independència política d’aquells que estiguin al cap davant del mateix? La resposta és clara. Com va dir Alexander Berkman “tota reforma social en que la seva realització depengui de la llei i del govern està ja, per això mateix, condemnada al fracàs”.

Per assolir l’èxit d’una revolució social plena, cal unes bases de conscienciació, educació i cultura política adequades. Una formació específica aconseguida amb anys d’educació, autogestió, reflexió, experimentació i debat popular nascut en el si d’associacions, cooperatives, sindicats i ateneus amb objectiu de difondre i entendre la forma d’actuació i l’alternativa real al sistema capitalista actual.

Si analitzem la història del país en el que vivim, trobarem l’exemple més clar de com aconseguir l’avenç cap a l’emancipació de les persones, l’autosuficiència i la independència de les mateixes. Només amb l’autogestió i actuant de forma transversal a l’actual sistema de govern podrem aconseguir tirar endavant una revolució social amb plenes garanties. I per això cal fer molta pedagogia. Fent una revisió històrica de la primera meitat del segle XX a Espanya, ens n’adonarem que la situació social, política i econòmica actual no és més que la versió moderna, salvant les diferències temporals i tecnològiques, de la situació de desencantament polític de la societat sobre el govern de la segona república, que donà pas a la Revolució Espanyola. L’estudi de les obres d’autors clàssics de l’anarquisme com Bakunin, kropotkin, Stirner o Proudhon, o els més propers Ferrer i Guàrdia, Federica Montseny o Anselmo Lorenzo, podria ser una manera de posar uns fonaments sòlids i un objectiu clar a una “Spanish revolution” sense definició. Aportaria les eines bàsiques sobre les que fonamentar un canvi social i polític al moment tant important que estem vivint.

Així dons la proposta llibertària en aquest sentit no pot ser un altre que oferir a totes les “indignades” les eines per la auto educació i emancipació individual perquè la revolució i el canvi comenci primer en les persones, perquè després aquestes persones el traslladin a la societat.

El món es transforma cada dia per les accions que fem o aquelles que deixem de fer. És com estirar una corda. Si nosaltres no estirem junts cap un costat, segur que l’Estat estirarà cap l’altre i ens derrotarà. La consciència de classe cal tenir-la molt present, ja que l’Estat si la té.

Junts podem aconseguir grans coses. Però ens cal un pensament i una idea que mogui i coordini la nostre força. I aquesta idea pot ser l’anarquia. La utopia somiada per milions de persones arreu del món, que han lluitat des de que a mitjans de segle XIX els primers treballadors de pobles i ciutats veieren en la “idea” l’esperança d’un món més just i igualitari. I també com varen fer tota una generació de treballadors i camperols al nostre país, el millor i més proper exemple de com realitzar una real, enriquidora i verdadera transformació social.

Els ” demòcrates ” que tenim

En aquest vídeo podreu veure una ” lliçó ” de democràcia a càrrec d’una de les persones que es presenten als nostres ajuntaments.  No calen comentaris.

Si coneixeu algun altre cas similar a aquest no dubteu en col.laborar i feu-nos-lo arribar

Col·lectivament ho fem possible

Sembla mentida que no haguem trobat la molt necessària solució a aquest problema global que és la contaminació dels nostres medis de transport i els preocupants nivells que està assolint. No m’agraden els cotxes, però a la ciutat, per desgracia, ja ens hem resignat a viure’n envoltats. Sovint oblidem que usant-los, enverinem l’aire que respirem.

Ara bé, la reflexió que avui deixo sobre la taula ha sorgit mirant al cel i no pas a terra, per on circulem inconcients amb els ulls a l’asfalt i les mans al volant. I és que sobre els nostres caps hi ha un altre transit massiu que no para de créixer, també molt contaminant, i és el d’aeronaus. Pugen i baixen frenèticament movent-nos encara més ràpid i més lluny que els seus anàlegs terrestres. Això si, tot i ser més sofisticats, no es lliuren d’embrutar encara més el nostre ja malmès entorn per pocs que, de moment, puguin semblar.

Dióxid de carboni en un 70%, òxids de nitrogen i de sofre, sutge, i vapor d’aigua són algunes de les moltes particules que, llegeixo, emeten els avions. L’empresa terrapass, dedicada a reduir els efectes nocius de l’activitat d’altres empreses per millorar-ne la imatge i fer-les més competitives, a la seva web (www.terrapass.com), ens ofereix una èina per calcular la nostra empremta ecològica en qualsevol trajecte que sel·leccionem. Un vol Barcelona — London d’anada i tornada, per exemple, genera per persona aproximadament 293 kilograms de CO2 durant els 2.307 kilòmetres que recorre l’avió (la majoria dels models ja tenen més de 100 places). Però com si les decenes de tones de gasos tòxics no fossin suficient, a més, els motors, generen tot sovint esteles de condensació, també anomenades “contrails” (abreviatura de l’expressió en anglès “condensation trails”), que és fan visibles als nostres cels. M’ha cridat l’atenció la seva naturalesa i amb intenció d’informar-me’n, he anat llegint per intentar conèixer-los millor.

Aquest fenomen és degut al vapor d’aigua que surt dels reactors, que és un subproducte de la combustió del combustible d’aviació, que s’emet a l’atmosfera on es condensa formant micro-gotes quan els avions volen a unes determinades alçades i l’aire és especialment fred. Això fa que les micro-gotes es congelin fent-se visibles. Després de formar-se, el seu comportament depèn força de les condicions atmosfèriques, principalment temperatura i humitat, i pot variar notablement. No obstant, sembla que últimament la seva durada s’ha allargat notablement. Recordant el cel de la meva infantesa i adolescència m’adono que aquest fenomen ha esdevingut massiu durant els últims anys i he presenciat un progressiu emblanquiment del cel sobre les nostres ciutats com mai havia vist abans.

Quina és la causa de que les esteles de condensació acabin formant prims núvols que s’escampen durant hores mentre cubreixen grans extensions del cel? Quines condicions meteorològiques han canviat i ho fan possible? I després de multitud d’avions passant durant tot el dia, i de cels coberts amb núvols formats per les seves esteles, quins efectes pot tenir això sobre el clima? I sobre la salut de les persones? Seguir buscant hauria de ser el millor per contestar alguna d’aquestes preguntes.

Qui busca troba, diem, i jo el que he trobat és un munt de dubtes i controvèrsia, especialment a la xarxa, on cada cop hi ha més gent que dubta d’allò que veu i li expliquen. Pàgines dels últims 10 anys aproximadament, confirmant que més gent ha observat, com jo, la proliferació d’aquest fenomen. Un autèntic mar de webs, principalment dels estats units i de països europeus, barallen multitud d’hipòtesis, algunes d’allò més alarmants. Unes parlen de programes destinats a modificar el clima. Algunes que s’intenta aturar l’escalfament global mitjançant l’us d’esteles de condensació. D’altres asseguren que és un programa de fumigació massiva de la població. Fins i tot hi ha webs de persones que, a títol personal, asseguren haver recollit mostres d’aquests suposats agents químics i haver-ne identificat alguns. Apareixen doncs, després d’hores de lectura, moltes noves, inevitables i necessàries preguntes que aparentment no serà fàcil contestar.

Però alerta, no caiguem en creure innocentment tot el que llegim o en descartar-ho perquè no ho creiem possible. El temps ja posarà cada teoria al seu lloc. Això si, mentrestant haurem de seguir convivint amb cotxes i avions, que ja sabem que ens enverinen, o amb les centrals nuclears, d’una perillositat que ja molt pocs qüestionen.
I és que, en el fons, el més preocupant de tot és que en aquests temps que estem vivint, si un fa un cop d’ull a l’historia i l’estat de la humanitat, cap fantasia dis-tòpica, per retorçada que sigui, sembla ja impossible.

Això si, recordem que som nosaltres, col·lectivament, amb els nostres actes cotidians, els que la fem possible.

Documental de Discovery Chanel sobre esteles de condensació i esteles químiques.

Wikipèdia en castellà i anglès

Pàgina de la Nasa sobre contrails

La banca i la llei hipotecària. De Vicenç Navarro

Una de les conseqüències que el domini de les forces conservadores va tenir en el procés de Transició de la dictadura a la democràcia a Espanya ha estat l’excessiva influència de poders fàctics, com la banca, sobre l’Estat.

És interessant subratllar que la majoria de la ciutadania ho percep així, doncs les enquestes d’opinió popular mostren que l’àmplia majoria de ciutadans creu que la banca a Espanya és més poderosa que el Govern (segons el baròmetre d’opinió de novembre de 2010 del Centre d’Investigacions Sociològiques).

L’excessiu poder de la banca a Espanya és conegut també fora del país. Així, The New York Times va publicar un article –In Spain, Homes are Taken, but Debt Stays (27-10-10)– que documentava l’escandalosa situació que té lloc a Espanya quan una persona no pot pagar una hipoteca.

En la majoria de països, tant a EEUU com en la UE-15, quan una persona es troba en tal situació pot declarar-se en fallida i rebre el suport legal que la protegeixi de les mesures recaudatòries abusives, permetent-li a més retornar les claus al banc que li va vendre la hipoteca sense haver de retornar la resta del deute hipotecari. És més, a EEUU hi ha un moviment per a forçar al Congrés a fi que permeti que els hipotecats puguin continuar vivint en les seves cases hipotecades pagant un lloguer menor en quantitat al del pagament mensual de la hipoteca.

L’argument que s’utilitza per a proposar tal mesura és que la banca està rebent diners públics i, com contrapartida, se li exigeix que ajudi al seu usuari. No així a Espanya. La llei exclou les hipoteques de ser béns subjectes a la protecció del que es declara en fallida, exclusió que reflecteix l’enorme poder de la banca en el desenvolupament de la legislació hipotecària. Un altre indicador de tal poder és que, quan la persona retorna al banc les claus del seu pis, comença en realitat el seu calvari, doncs tal persona continua devent al banc la hipoteca, la qual cosa és una enorme sobrecàrrega, doncs en molts casos queda endeutada per a la resta de la seva vida, igual que els seus avalistes.

És difícil dissenyar un sistema que protegeixi tant a la banca i tan poc al ciutadà. És una situació que arriba a nivells d’una gran injustícia, doncs, per a complicar encara més les coses, el preu de les hipoteques és en moltíssims casos superior al preu de l’habitatge. Segons l’agencia Standard & Poor’s, el 8% dels habitatges a Espanya té un valor inferior al de les hipoteques dels seus usuaris, una xifra que, calcula, arribarà a el 20% en els pròxims anys. Aquesta és la situació en la qual es troben 1,4 milions d’espanyols.

I encara un altre indicador més de l’enorme poder de la banca són els interessos variables pagats en les hipoteques, que varien del 2% al 6%. A diferència del que ocorre en altres països desenvolupats, els bancs espanyols tenen fins i tot el poder de, previ permís judicial, accedir automàticament al salari de la persona que deu la hipoteca, exigint un pagament mensual detractat de la seva nòmina.

A causa de aquesta excessiva protecció de la banca, aconseguida a costa del ciutadà, no hi ha hagut encara cap col·lapse d’un banc espanyol, fet que, paradoxalment, ha estat motiu de gran orgull per part del Govern de Zapatero. Com ha assenyalat The New York Times, l’orgull del president del Govern està basat en el fet que el sistema bancari espanyol és dels menys amistosos i sensibles (user’s friendly) a les necessitats del ciutadà.

Que un Govern de dretes estigués orgullós d’aquest fet tindria explicació (vegi’s la defensa de la banca per Eduardo Serra, del Partit Popular, en el programa 59 segons acusant de maniqueus als que la criticaven). Però que un Govern d’esquerres també ho estigui és més que sorprenent. Les declaracions de la vicepresidenta Elena Salgado defensant a la banca enfront de la protesta dels desnonats és d’una enorme incoherència en una persona que es presenta com socialista. Com bé va dir el jutge de l’Audiència Nacional de Navarra, el banc BBVA hauria actuat legalment, però el seu comportament va ser clarament immoral.

Una última observació. L’enorme crisi de legitimitat de les institucions representatives a Espanya es deu precisament a aquesta percepció generalitzada que els seus representants estan excessivament influenciats per interessos econòmics i financers als quals temen enfrontar-se. I la banca és un d’ells. No s’adonen els representants polítics, en general, i les esquerres governants, en particular, del que això suposa?

El descrèdit del establishment polític espanyol és un dels més accentuats en la UE-15. I la causa de tal descrèdit és la percepció generalitzada que tal establishment és més sensible als interessos financers i econòmics que a la veu dels seus electors. Fins a quan continuaran ignorant els governants als governats?

Aquesta situació ha arribat a la seva màxima expressió amb el retard obligatori de l’edat de jubilació, passant de 65 a 67 anys. Aquesta mesura aprovada pel govern espanyol, a proposta i sota la pressió dels mercats financers (és a dir, dels bancs), és enormement impopular. El 82% de la població està en contra. Això implica un enorme distanciament entre el establishment polític, d’una banda, i la gran majoria de la població, per l’altre, la qual cosa contribueix a una deslegitimació de les institucions democràtiques. És que no s’adonen d’això?

* Vicenç Navarro és catedràtic de Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra i professor de Public Policy a The Johns Hopkins University.

Mike Prysner ex-soldat nord-americà

Mike Prysner, un ex-soldat Nord-americà, ens parla des de la seva experiència combatent a l’Iraq i com aquest alliberament del poble iraquià que se’ns va vendre era una farsa, els verdaders enemics del poble son aquells que ens fan combatre entre nosaltres. Com algú va dir, a les guerres es maten persones que no es coneixen ni tenen cap problema entre ells per que altres que si es coneixen solucionin els  problemes que tenen.

L’antropocentrisme o com s’ens amaga la holística de l’home, la terra i l’univers.

Jo tinc dret a viure, tot i que els altres també. Jo tinc dret a alimentar-me cada dia, encara que milers de persones moren de fam cada dia. Jo tinc dret a menjar carn, encara que per aconseguir 1 ració de carn es necessitin 12 de soja transgènica que destrueixen l’ecosistema d’Amèrica.  Jo tinc dret a menjar peix, tot i que la pesca extractiva està matant el mar. Jo tinc dret a tenir una casa, encara que comprant-la hagi entrat en el joc especulatiu que farà que els meus fills no puguin pagar-se’n una. Jo tinc dret a tenir un cotxe, tot i que la benzina que el mou contamini el planeta i enriqueixi dictadors als països on s’extreu. Jo tinc dret a tenir una feina, encara que per mantenir-la estigui fent hores extra quan han acomiadat els meus companys. Jo tinc dret a tenir diners, encara que després els ingressi en el compte bancari d’una entitat que financi guerres civils a l’Àfrica. Jo tinc dret a vestir bé, encara que la roba que compro la fabricant nens de països d’Àsia. Jo tinc dret a ser un consumista compulsiu, encara que sempre compro allò més barat marginant els productors de la meva terra. Jo tinc dret a prendre cafè cada dia, tot i que les empreses exportadores no paguin un preu just als productors locals. Jo tinc dret a una sanitat pública, encara que aquesta només es mogui pels interessos de grans multinacionals farmacèutiques. Jo tinc tinc dret a una educació pública, encara que sé que el sistema no és just i adoctrina els infants. Jo tinc dret a deixar als meus fills tot el dia davant la tele, encara que es tornin uns ignorants. Jo tinc dret a votar, tot i que sé que dono el poder a un petit grup de tecnòcrates i així em trec la responsabilitat de sobre.

Jo tinc dret a fer allò que em diuen, perquè m’enganyo a mi mateix i així em penso que sóc feliç.

La censura informativa

Les revoltes i manifestacions continuen per tot el món. Tunísia, Egipte, Bahrain, Marroc, Líbia, Iran, EEUU, Islàndia… i els informatius del nostre país segueixen donant-nos la versió que més interessa a la plutocràcia que ens governa. Manifestants abatuts a trets per soldats, avions atacant persones indefenses i morts per tot arreu. La intenció és clara i el missatge encara més: qualsevol tipus de revolta porta al caos, al confrontament armat i a la mort. No fos cas que ens passi pel cap sortir al carrer a demanar llibertat.

A més, s’intenta donar la imatge que totes aquestes revolucions estan passant a països llunyans que tenen una cultura i religió molt diferents a la nostre, on hi ha governs dictatorials que rés tenen a veure amb la “magnífica” democràcia de la que nosaltres gaudim. Amb aquesta cortina de fum, segueixen pressionant tots aquests països, sobretot els de l’orient mitjà, per intentar aconseguir que donin un gir cap a una democràcia com la “nostre” i així poder col·locar règims afins al capitalisme, a les grans multinacionals europees i nord americanes, per tal de, en el futur, poder explotar recursos naturals i petroli.

El cas d’Islàndia, però, es força diferent. La censura informativa és escandalosa. La premsa dirà que una petita illa amb tan sols 320.000 habitants no és notícia. Però altres opinem que un exemple tan proper podria ser la guspira que encengués revoltes a la resta d’Europa, amb un marc socio-econòmic molt similar.

No interessa difondre que a Islàndia han passat a l’acció. A l’any 2009, la força dels seus habitants va aconseguir fer dimitir un govern en ple que volia ajustar-se al pla de rescat de FMI i enfonsar el país en la misèria més absoluta, com en el cas de Grècia o Irlanda.

El poble islandès va aconseguir que la fiscalia de l’estat obrís una investigació penal contra els banquers responsables de la crisi i forçar un referèndum per bloquejar pagaments a la banca amb diners públics, deixant així enfonsar els tres principals bancs del país. A més han organitzat una assemblea popular al marge del govern per canviar la constitució.

Tota aquesta informació només es pot trobar gratant a internet, on encara queden periodistes amb la llibertat suficient per donar-nos una visió àmplia i crítica de les notícies que passen al nostre voltant, en aquest temps convuls que estem vivint. Tots els mitjans periodístics afins al règim no han dedicat ni un minut a informar-nos del que està passant a Islàndia i molts minuts a donar-nos una visió molt concreta i manipulada del que passa a països com Egipte o Líbia, detall de la falta de llibertat informativa en aquesta societat nostre, erròniament anomenada, de la informació. Un clar exemple de la censura imperant al nostre país.

Islàndia és només un exemple del què pot fer un poble unit; com la força de les persones lliures pot vèncer el poder del capital.

Siguem valents i fem un pas més que els islandesos. No tenim res a perdre i molt a guanyar.

Més informació sobre Islàndia, orient mitjà i Bahrain.

Encara queden persones amb dignitat

Diuen que rectificar es de savis i Alex de la Iglesia ha demostrat que ho és. Com a president de l’acadèmia espanyola de cinema va començar defensant a ” capa y espada ” la llei Sinde però quan des de diferents associacions i col.lectius van demanar poder parlar amb ell, va fer-ho sense posar cap problema.  Fruit d’aquest diàleg va comprendre que els internautes no reivindicaven el dret a robar, però si exigien que es respectesin els seus drets com a ciutadans.

L’Alex  a tingut voluntat de conèixer els diferents punts de vista amb la ment oberta per entendre els dels altres i s’ha adonat que es reivindicaven coses legitimes en front de la voluntat d’imposar no només des del parlament espanyol, sinó també des de els EEUU perquè s’aproves una llei dissenyada allà.  ¿On queda la sobirania del poble espanyol de la que parla la constitució?  Aquesta sobirania i aquesta constitució que esdevenen de vegades sagrades escriptures immodificables.

Però Roma no paga traïdors i en aquest cas, per aprovar una llei a l’Estat Espanyol, Roma no es el poble espanyol, si ho fós a qui no es pagaria seria a la classe política.  Roma són els EEUU i per això una persona que ha donat un exemple de voler dialogar i crear una llei amb l’aportació de tothom ha deixat el seu càrrec.

Amic Alex (si ens permets anomenar-te així) tan de bo tots els polítics fossin com tu i creguèssin amb el diàleg.

Com a petit homenatge volem deixar el discurs que l’Alex va donar a la cerimònia dels premis Goya com a exemple de dignitat d’una persona que no vol ser una titella del sistema.

L’estafa de la reforma de les pensions

Ja tenim aquí la reforma de les pensions. UGT, CCOO i el govern ja han salvat el futur de les pensions d’aquest país.

Així ja puc estar tranquil, encara que estic a l’atur, puc estar segur que quan arribi als 65, perdó, 67 anys cobraré una pensió que hem permetrà pagar l’habitatge, les factures, la manutenció i potser encara em quedaran diners per fer un viatge amb l’Imserso.

I tu t’ho creus ?

Aquesta reforma de les pensions és un abús, un atracament, un frau. És la retallada social més important en el darrers 30 anys i la privatització emmascarada de les pensions públiques.

El govern ens ho està venent com la única alternativa per salvar el sistema públic de pensions. En canvi els sindicats majoritaris ens diuen que si ells no haguessin pactat, el govern proposava unes mesures molt pitjors per a la reforma. En paraules de Toxo “la propuesta inicial del Gobierno hubiera supuesto un serio retroceso en el sistema público de pensiones” i Méndez diu que “supone una corrección sustancial de los planteamientos iniciales del Gobierno”.

I jo ara et faig una altre pregunta: els sindicats són aquells que defensen els interessos de la classe treballadora?

CCOO i UGT no representen a totes i tots els treballadors i a quedat molt clar amb la vaga del 27 de gener, que hi ha una immensa minoria que no està d’acord amb el tipus de “sindicalisme” que fan aquests dos “sindicats”. Una immensa minoria que ha obert els ulls i lluita pels drets dels treballadors, no vol veure com s’ens retallen els nostres drets que tans esforços han costat als nostres predecessors.

El més estrany de tot és que els afiliats de base de CCOO i UGT no facin res per evitar-ho. La sensació que tenim és que aquests sindicats ens han venut al govern i a la patronal i hem de pensar que els afiliats d’un sindicat són responsables d’allò que fan els caps visibles del mateix. Per això penso que els afiliats de CCOO i UGT deuen estar molt enganyats, cecs o coaccionats per permetre que aquests dos “senyors”, Ignacio Fernàndez Toxo i Cándido Méndez, siguin els seus representants i els deixin pactar aquesta mentida de reforma de pensions.

Per altre banda cal esmentar als militants del “Partido Socialista Obrero Español”. I aquí ve la tercera pregunta: els patits socialistes son aquells que defensen els interessos dels obrers?

Sembla ser que aquests militants (i votants) també estan molt adormits, perquè deixen que un partit suposadament obrer faci una política neoliberal més propera a l’extrema dreta que no pas al socialisme. Per si algú no sap ben bé que vol dir això de “socialisme” a continuació poso la definició que podeu trobar a qualsevol diccionari: “Sistema d’organització social segons el qual l’Estat té el control de les activitats econòmiques a fi que la cooperació substitueixi o eviti la competència, els guanys del treball siguin repartits equitativament, etc.”

La política ha quedat en mans del mercat financer (suposo que tothom està d’acord que aquesta reforma només beneficia a bancs i caixes) i juntament amb les grans multinacionals, són els que mouen els fils tant del govern central com dels governs autonòmics. Hem arribat a un punt que la classe política s’ha desvinculat totalment del poble i actua pensant en el seu propi benefici.

Per això pensem que la classe treballadora hem d’obrir els ulls, despertar de la nostre letargia, aixecar el cap i lluitar pel que és nostre.

No hem de pensar el que podem perdre avui, si no el que poden guanyar els nostres fills, nets, nebots i que la propera generació trobarà un món millor del que nosaltres tenim. I aquesta és la lluita que val la pena.

Si voleu saber més sobre la reforma de les pensions cliqueu AQUÍ