El pacte de l’Euro: neoliberalisme d’urgència

En el següent text pretenem aportar una breu explicació de les mesures i programes que des de la Unió Europea s’han posat en marxa recentment amb l’excusa de combatre l’actual crisi econòmica i social. Es tracta de desfer aquests plans d’actuació, traduir-los al nostre llenguatge i fer una valoració del mateixos.

Amb el pretexte de la crisi actual es tornen a defensar, des dels centres del poder polític europeu i des dels púlpits de creació d’opinió, les reformes, les polítiques econòmiques i els arguments aplicats en els últims decennis. Reformes del mercat laboral, retalls en els sistemes de pensions, reducció de les despeses socials, privatització d’empreses i, en general, una regulació de les economies que afavoreix a les capes més riques de la societat i als països més rics. En fi, aquella cantarella que tant em escoltat els últims trenta anys.

Les veritables causes i dimensions de les crisis s’ignoren, perquè de tenir-les en compte es conduirien a un radical replantejament de l’economia convencional i de la societat mateixa. El capitalisme no només ens ha ens ha conduït a aquesta crisi econòmica, si no que estem també front a una crisi ecològica i social de dimensions gegantines.

Les pròpies idees de producció, consum i creixement econòmic de la teoria econòmica convencional ens han portat aquesta veritable crisi del sistema. Però es prefereix fer veure que l’actual crisi no va més enllà dels desequilibris generats per uns quants especuladors més avariciosos del normal i d’uns quants errors en els mecanismes de supervisió i regulació. I, evidentment, tot adobat amb la idea culpabilitzadora de que les poblacions han viscut per sobre de les seves possibilitats i ara els toca pagar els excessos.

Veurem de quines mesures estem parlant, quins objectius es persegueixen i quines reformes concretes han produït i produiran. Ens ajustarem als propis textos emesos pel Consell Europeu, el Banc Central Europeu i el Banc d’Espanya. Finalment aportarem una valoració crítica. 

 

 

Cliqueu aquí per saber-ne més.

Els ” demòcrates ” que tenim

En aquest vídeo podreu veure una ” lliçó ” de democràcia a càrrec d’una de les persones que es presenten als nostres ajuntaments.  No calen comentaris.

Si coneixeu algun altre cas similar a aquest no dubteu en col.laborar i feu-nos-lo arribar

Mike Prysner ex-soldat nord-americà

Mike Prysner, un ex-soldat Nord-americà, ens parla des de la seva experiència combatent a l’Iraq i com aquest alliberament del poble iraquià que se’ns va vendre era una farsa, els verdaders enemics del poble son aquells que ens fan combatre entre nosaltres. Com algú va dir, a les guerres es maten persones que no es coneixen ni tenen cap problema entre ells per que altres que si es coneixen solucionin els  problemes que tenen.

La censura informativa

Les revoltes i manifestacions continuen per tot el món. Tunísia, Egipte, Bahrain, Marroc, Líbia, Iran, EEUU, Islàndia… i els informatius del nostre país segueixen donant-nos la versió que més interessa a la plutocràcia que ens governa. Manifestants abatuts a trets per soldats, avions atacant persones indefenses i morts per tot arreu. La intenció és clara i el missatge encara més: qualsevol tipus de revolta porta al caos, al confrontament armat i a la mort. No fos cas que ens passi pel cap sortir al carrer a demanar llibertat.

A més, s’intenta donar la imatge que totes aquestes revolucions estan passant a països llunyans que tenen una cultura i religió molt diferents a la nostre, on hi ha governs dictatorials que rés tenen a veure amb la “magnífica” democràcia de la que nosaltres gaudim. Amb aquesta cortina de fum, segueixen pressionant tots aquests països, sobretot els de l’orient mitjà, per intentar aconseguir que donin un gir cap a una democràcia com la “nostre” i així poder col·locar règims afins al capitalisme, a les grans multinacionals europees i nord americanes, per tal de, en el futur, poder explotar recursos naturals i petroli.

El cas d’Islàndia, però, es força diferent. La censura informativa és escandalosa. La premsa dirà que una petita illa amb tan sols 320.000 habitants no és notícia. Però altres opinem que un exemple tan proper podria ser la guspira que encengués revoltes a la resta d’Europa, amb un marc socio-econòmic molt similar.

No interessa difondre que a Islàndia han passat a l’acció. A l’any 2009, la força dels seus habitants va aconseguir fer dimitir un govern en ple que volia ajustar-se al pla de rescat de FMI i enfonsar el país en la misèria més absoluta, com en el cas de Grècia o Irlanda.

El poble islandès va aconseguir que la fiscalia de l’estat obrís una investigació penal contra els banquers responsables de la crisi i forçar un referèndum per bloquejar pagaments a la banca amb diners públics, deixant així enfonsar els tres principals bancs del país. A més han organitzat una assemblea popular al marge del govern per canviar la constitució.

Tota aquesta informació només es pot trobar gratant a internet, on encara queden periodistes amb la llibertat suficient per donar-nos una visió àmplia i crítica de les notícies que passen al nostre voltant, en aquest temps convuls que estem vivint. Tots els mitjans periodístics afins al règim no han dedicat ni un minut a informar-nos del que està passant a Islàndia i molts minuts a donar-nos una visió molt concreta i manipulada del que passa a països com Egipte o Líbia, detall de la falta de llibertat informativa en aquesta societat nostre, erròniament anomenada, de la informació. Un clar exemple de la censura imperant al nostre país.

Islàndia és només un exemple del què pot fer un poble unit; com la força de les persones lliures pot vèncer el poder del capital.

Siguem valents i fem un pas més que els islandesos. No tenim res a perdre i molt a guanyar.

Més informació sobre Islàndia, orient mitjà i Bahrain.