“Spanish revolution”

Sembla ser, que les persones d’aquest país comencen a moure’s. Estem vivint uns moments de gran agitació popular (o això és el que sembla) desprès d’anys de letargia col-lectiva, on la falsa pau social regnava des de la suposada transició democràtica espanyola.

Tot i aquesta agitació social, sembla que la “Spanish revolution” te dificultats per a enlairar-se o, si més no, per definir-se. Pel nostre parer, es difícil (que no impossible) que tota una generació de persones que han nascut sota les manipulacions polítiques, econòmiques i educacionals del sistema capitalista, s’aixequin ara amb una idea clara de quin és l’objectiu del moviment.

Des del “paraules llibertàries” lloem l’actuació de totes les persones que participen en aquest moviment de denúncia política amb aires de canvi d’aquesta democràcia representativa tant rància que només representa els rics i els poderosos. Però analitzant les propostes fetes i sobretot, la veu de les persones que s’expressen lliurement en centenars de vídeos d’internet i entrevistes televisives, posem en dubte que tinguin una idea clara i unitària d’allà cap a on volen anar.

És evident, però, que traslladar tot el malestar a un debat públic en forma d’assemblees populars a peu de carrer, és un gran pas per a un país que no ha pogut digerir quaranta anys de dictadura franquista, la pèrdua de tota una generació aniquilada i silenciada per un règim totalitari, després d’una transició democràtica totalment manipulada i un referèndum d’aprovació de la Constitució Espanyola promogut des de la por al retorn dels temps de la repressió i la duresa de la dictadura.

En aquest sentit, la orquestració de l’actual monarquia constitucional ha estat tot un seguit de maniobres polítiques dubtoses a fi d’instaurar l’actual sistema i refinar-lo, fins al punt que la gran massa social no el possés en dubte. Durant molts anys ens hem cregut (o ens han volgut fer creure) que vivíem en una democràcia plena, assolida des de la llibertat i el consens social.

Però després de l’actuació dels Mossos d’Esquadra el passat divendres vint de maig, ja ningú pot pensar que vivim en una democràcia. Aquest fets, sumats a molts altres (falta de transparència política, diferències socials, dret a l’habitatge totalment inexistent, corrupció, desigualtat davant la llei, etc…) demostren la total inviabilitat de la democràcia representativa actual.

Per això pensem que per solucionar el problema actual cal anar a l’arrel del mateix. Perquè si no ho fem així, quines millores fem al sistema? O, per a quin sistema substituïm l’actual? I si fem qualsevol actualització o millora del sistema, ens garantirà la independència política d’aquells que estiguin al cap davant del mateix? La resposta és clara. Com va dir Alexander Berkman “tota reforma social en que la seva realització depengui de la llei i del govern està ja, per això mateix, condemnada al fracàs”.

Per assolir l’èxit d’una revolució social plena, cal unes bases de conscienciació, educació i cultura política adequades. Una formació específica aconseguida amb anys d’educació, autogestió, reflexió, experimentació i debat popular nascut en el si d’associacions, cooperatives, sindicats i ateneus amb objectiu de difondre i entendre la forma d’actuació i l’alternativa real al sistema capitalista actual.

Si analitzem la història del país en el que vivim, trobarem l’exemple més clar de com aconseguir l’avenç cap a l’emancipació de les persones, l’autosuficiència i la independència de les mateixes. Només amb l’autogestió i actuant de forma transversal a l’actual sistema de govern podrem aconseguir tirar endavant una revolució social amb plenes garanties. I per això cal fer molta pedagogia. Fent una revisió històrica de la primera meitat del segle XX a Espanya, ens n’adonarem que la situació social, política i econòmica actual no és més que la versió moderna, salvant les diferències temporals i tecnològiques, de la situació de desencantament polític de la societat sobre el govern de la segona república, que donà pas a la Revolució Espanyola. L’estudi de les obres d’autors clàssics de l’anarquisme com Bakunin, kropotkin, Stirner o Proudhon, o els més propers Ferrer i Guàrdia, Federica Montseny o Anselmo Lorenzo, podria ser una manera de posar uns fonaments sòlids i un objectiu clar a una “Spanish revolution” sense definició. Aportaria les eines bàsiques sobre les que fonamentar un canvi social i polític al moment tant important que estem vivint.

Així dons la proposta llibertària en aquest sentit no pot ser un altre que oferir a totes les “indignades” les eines per la auto educació i emancipació individual perquè la revolució i el canvi comenci primer en les persones, perquè després aquestes persones el traslladin a la societat.

El món es transforma cada dia per les accions que fem o aquelles que deixem de fer. És com estirar una corda. Si nosaltres no estirem junts cap un costat, segur que l’Estat estirarà cap l’altre i ens derrotarà. La consciència de classe cal tenir-la molt present, ja que l’Estat si la té.

Junts podem aconseguir grans coses. Però ens cal un pensament i una idea que mogui i coordini la nostre força. I aquesta idea pot ser l’anarquia. La utopia somiada per milions de persones arreu del món, que han lluitat des de que a mitjans de segle XIX els primers treballadors de pobles i ciutats veieren en la “idea” l’esperança d’un món més just i igualitari. I també com varen fer tota una generació de treballadors i camperols al nostre país, el millor i més proper exemple de com realitzar una real, enriquidora i verdadera transformació social.