La banca i la llei hipotecària. De Vicenç Navarro

Una de les conseqüències que el domini de les forces conservadores va tenir en el procés de Transició de la dictadura a la democràcia a Espanya ha estat l’excessiva influència de poders fàctics, com la banca, sobre l’Estat.

És interessant subratllar que la majoria de la ciutadania ho percep així, doncs les enquestes d’opinió popular mostren que l’àmplia majoria de ciutadans creu que la banca a Espanya és més poderosa que el Govern (segons el baròmetre d’opinió de novembre de 2010 del Centre d’Investigacions Sociològiques).

L’excessiu poder de la banca a Espanya és conegut també fora del país. Així, The New York Times va publicar un article –In Spain, Homes are Taken, but Debt Stays (27-10-10)– que documentava l’escandalosa situació que té lloc a Espanya quan una persona no pot pagar una hipoteca.

En la majoria de països, tant a EEUU com en la UE-15, quan una persona es troba en tal situació pot declarar-se en fallida i rebre el suport legal que la protegeixi de les mesures recaudatòries abusives, permetent-li a més retornar les claus al banc que li va vendre la hipoteca sense haver de retornar la resta del deute hipotecari. És més, a EEUU hi ha un moviment per a forçar al Congrés a fi que permeti que els hipotecats puguin continuar vivint en les seves cases hipotecades pagant un lloguer menor en quantitat al del pagament mensual de la hipoteca.

L’argument que s’utilitza per a proposar tal mesura és que la banca està rebent diners públics i, com contrapartida, se li exigeix que ajudi al seu usuari. No així a Espanya. La llei exclou les hipoteques de ser béns subjectes a la protecció del que es declara en fallida, exclusió que reflecteix l’enorme poder de la banca en el desenvolupament de la legislació hipotecària. Un altre indicador de tal poder és que, quan la persona retorna al banc les claus del seu pis, comença en realitat el seu calvari, doncs tal persona continua devent al banc la hipoteca, la qual cosa és una enorme sobrecàrrega, doncs en molts casos queda endeutada per a la resta de la seva vida, igual que els seus avalistes.

És difícil dissenyar un sistema que protegeixi tant a la banca i tan poc al ciutadà. És una situació que arriba a nivells d’una gran injustícia, doncs, per a complicar encara més les coses, el preu de les hipoteques és en moltíssims casos superior al preu de l’habitatge. Segons l’agencia Standard & Poor’s, el 8% dels habitatges a Espanya té un valor inferior al de les hipoteques dels seus usuaris, una xifra que, calcula, arribarà a el 20% en els pròxims anys. Aquesta és la situació en la qual es troben 1,4 milions d’espanyols.

I encara un altre indicador més de l’enorme poder de la banca són els interessos variables pagats en les hipoteques, que varien del 2% al 6%. A diferència del que ocorre en altres països desenvolupats, els bancs espanyols tenen fins i tot el poder de, previ permís judicial, accedir automàticament al salari de la persona que deu la hipoteca, exigint un pagament mensual detractat de la seva nòmina.

A causa de aquesta excessiva protecció de la banca, aconseguida a costa del ciutadà, no hi ha hagut encara cap col·lapse d’un banc espanyol, fet que, paradoxalment, ha estat motiu de gran orgull per part del Govern de Zapatero. Com ha assenyalat The New York Times, l’orgull del president del Govern està basat en el fet que el sistema bancari espanyol és dels menys amistosos i sensibles (user’s friendly) a les necessitats del ciutadà.

Que un Govern de dretes estigués orgullós d’aquest fet tindria explicació (vegi’s la defensa de la banca per Eduardo Serra, del Partit Popular, en el programa 59 segons acusant de maniqueus als que la criticaven). Però que un Govern d’esquerres també ho estigui és més que sorprenent. Les declaracions de la vicepresidenta Elena Salgado defensant a la banca enfront de la protesta dels desnonats és d’una enorme incoherència en una persona que es presenta com socialista. Com bé va dir el jutge de l’Audiència Nacional de Navarra, el banc BBVA hauria actuat legalment, però el seu comportament va ser clarament immoral.

Una última observació. L’enorme crisi de legitimitat de les institucions representatives a Espanya es deu precisament a aquesta percepció generalitzada que els seus representants estan excessivament influenciats per interessos econòmics i financers als quals temen enfrontar-se. I la banca és un d’ells. No s’adonen els representants polítics, en general, i les esquerres governants, en particular, del que això suposa?

El descrèdit del establishment polític espanyol és un dels més accentuats en la UE-15. I la causa de tal descrèdit és la percepció generalitzada que tal establishment és més sensible als interessos financers i econòmics que a la veu dels seus electors. Fins a quan continuaran ignorant els governants als governats?

Aquesta situació ha arribat a la seva màxima expressió amb el retard obligatori de l’edat de jubilació, passant de 65 a 67 anys. Aquesta mesura aprovada pel govern espanyol, a proposta i sota la pressió dels mercats financers (és a dir, dels bancs), és enormement impopular. El 82% de la població està en contra. Això implica un enorme distanciament entre el establishment polític, d’una banda, i la gran majoria de la població, per l’altre, la qual cosa contribueix a una deslegitimació de les institucions democràtiques. És que no s’adonen d’això?

* Vicenç Navarro és catedràtic de Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra i professor de Public Policy a The Johns Hopkins University.