El pacte de l’Euro: neoliberalisme d’urgència

En el següent text pretenem aportar una breu explicació de les mesures i programes que des de la Unió Europea s’han posat en marxa recentment amb l’excusa de combatre l’actual crisi econòmica i social. Es tracta de desfer aquests plans d’actuació, traduir-los al nostre llenguatge i fer una valoració del mateixos.

Amb el pretexte de la crisi actual es tornen a defensar, des dels centres del poder polític europeu i des dels púlpits de creació d’opinió, les reformes, les polítiques econòmiques i els arguments aplicats en els últims decennis. Reformes del mercat laboral, retalls en els sistemes de pensions, reducció de les despeses socials, privatització d’empreses i, en general, una regulació de les economies que afavoreix a les capes més riques de la societat i als països més rics. En fi, aquella cantarella que tant em escoltat els últims trenta anys.

Les veritables causes i dimensions de les crisis s’ignoren, perquè de tenir-les en compte es conduirien a un radical replantejament de l’economia convencional i de la societat mateixa. El capitalisme no només ens ha ens ha conduït a aquesta crisi econòmica, si no que estem també front a una crisi ecològica i social de dimensions gegantines.

Les pròpies idees de producció, consum i creixement econòmic de la teoria econòmica convencional ens han portat aquesta veritable crisi del sistema. Però es prefereix fer veure que l’actual crisi no va més enllà dels desequilibris generats per uns quants especuladors més avariciosos del normal i d’uns quants errors en els mecanismes de supervisió i regulació. I, evidentment, tot adobat amb la idea culpabilitzadora de que les poblacions han viscut per sobre de les seves possibilitats i ara els toca pagar els excessos.

Veurem de quines mesures estem parlant, quins objectius es persegueixen i quines reformes concretes han produït i produiran. Ens ajustarem als propis textos emesos pel Consell Europeu, el Banc Central Europeu i el Banc d’Espanya. Finalment aportarem una valoració crítica. 

 

 

Cliqueu aquí per saber-ne més.

“Spanish revolution”

Sembla ser, que les persones d’aquest país comencen a moure’s. Estem vivint uns moments de gran agitació popular (o això és el que sembla) desprès d’anys de letargia col-lectiva, on la falsa pau social regnava des de la suposada transició democràtica espanyola.

Tot i aquesta agitació social, sembla que la “Spanish revolution” te dificultats per a enlairar-se o, si més no, per definir-se. Pel nostre parer, es difícil (que no impossible) que tota una generació de persones que han nascut sota les manipulacions polítiques, econòmiques i educacionals del sistema capitalista, s’aixequin ara amb una idea clara de quin és l’objectiu del moviment.

Des del “paraules llibertàries” lloem l’actuació de totes les persones que participen en aquest moviment de denúncia política amb aires de canvi d’aquesta democràcia representativa tant rància que només representa els rics i els poderosos. Però analitzant les propostes fetes i sobretot, la veu de les persones que s’expressen lliurement en centenars de vídeos d’internet i entrevistes televisives, posem en dubte que tinguin una idea clara i unitària d’allà cap a on volen anar.

És evident, però, que traslladar tot el malestar a un debat públic en forma d’assemblees populars a peu de carrer, és un gran pas per a un país que no ha pogut digerir quaranta anys de dictadura franquista, la pèrdua de tota una generació aniquilada i silenciada per un règim totalitari, després d’una transició democràtica totalment manipulada i un referèndum d’aprovació de la Constitució Espanyola promogut des de la por al retorn dels temps de la repressió i la duresa de la dictadura.

En aquest sentit, la orquestració de l’actual monarquia constitucional ha estat tot un seguit de maniobres polítiques dubtoses a fi d’instaurar l’actual sistema i refinar-lo, fins al punt que la gran massa social no el possés en dubte. Durant molts anys ens hem cregut (o ens han volgut fer creure) que vivíem en una democràcia plena, assolida des de la llibertat i el consens social.

Però després de l’actuació dels Mossos d’Esquadra el passat divendres vint de maig, ja ningú pot pensar que vivim en una democràcia. Aquest fets, sumats a molts altres (falta de transparència política, diferències socials, dret a l’habitatge totalment inexistent, corrupció, desigualtat davant la llei, etc…) demostren la total inviabilitat de la democràcia representativa actual.

Per això pensem que per solucionar el problema actual cal anar a l’arrel del mateix. Perquè si no ho fem així, quines millores fem al sistema? O, per a quin sistema substituïm l’actual? I si fem qualsevol actualització o millora del sistema, ens garantirà la independència política d’aquells que estiguin al cap davant del mateix? La resposta és clara. Com va dir Alexander Berkman “tota reforma social en que la seva realització depengui de la llei i del govern està ja, per això mateix, condemnada al fracàs”.

Per assolir l’èxit d’una revolució social plena, cal unes bases de conscienciació, educació i cultura política adequades. Una formació específica aconseguida amb anys d’educació, autogestió, reflexió, experimentació i debat popular nascut en el si d’associacions, cooperatives, sindicats i ateneus amb objectiu de difondre i entendre la forma d’actuació i l’alternativa real al sistema capitalista actual.

Si analitzem la història del país en el que vivim, trobarem l’exemple més clar de com aconseguir l’avenç cap a l’emancipació de les persones, l’autosuficiència i la independència de les mateixes. Només amb l’autogestió i actuant de forma transversal a l’actual sistema de govern podrem aconseguir tirar endavant una revolució social amb plenes garanties. I per això cal fer molta pedagogia. Fent una revisió històrica de la primera meitat del segle XX a Espanya, ens n’adonarem que la situació social, política i econòmica actual no és més que la versió moderna, salvant les diferències temporals i tecnològiques, de la situació de desencantament polític de la societat sobre el govern de la segona república, que donà pas a la Revolució Espanyola. L’estudi de les obres d’autors clàssics de l’anarquisme com Bakunin, kropotkin, Stirner o Proudhon, o els més propers Ferrer i Guàrdia, Federica Montseny o Anselmo Lorenzo, podria ser una manera de posar uns fonaments sòlids i un objectiu clar a una “Spanish revolution” sense definició. Aportaria les eines bàsiques sobre les que fonamentar un canvi social i polític al moment tant important que estem vivint.

Així dons la proposta llibertària en aquest sentit no pot ser un altre que oferir a totes les “indignades” les eines per la auto educació i emancipació individual perquè la revolució i el canvi comenci primer en les persones, perquè després aquestes persones el traslladin a la societat.

El món es transforma cada dia per les accions que fem o aquelles que deixem de fer. És com estirar una corda. Si nosaltres no estirem junts cap un costat, segur que l’Estat estirarà cap l’altre i ens derrotarà. La consciència de classe cal tenir-la molt present, ja que l’Estat si la té.

Junts podem aconseguir grans coses. Però ens cal un pensament i una idea que mogui i coordini la nostre força. I aquesta idea pot ser l’anarquia. La utopia somiada per milions de persones arreu del món, que han lluitat des de que a mitjans de segle XIX els primers treballadors de pobles i ciutats veieren en la “idea” l’esperança d’un món més just i igualitari. I també com varen fer tota una generació de treballadors i camperols al nostre país, el millor i més proper exemple de com realitzar una real, enriquidora i verdadera transformació social.

Els ” demòcrates ” que tenim

En aquest vídeo podreu veure una ” lliçó ” de democràcia a càrrec d’una de les persones que es presenten als nostres ajuntaments.  No calen comentaris.

Si coneixeu algun altre cas similar a aquest no dubteu en col.laborar i feu-nos-lo arribar

MANIFEST ‘DEMOCRÀCIA REAL JA’

Som persones normals i corrents. Som com tu: gent que s’aixeca al matí per estudiar, per treballar o per buscar feina, gent que té família i amics. Gent que treballa durament cada dia per viure i donar un futur millor als que ens envolten.

Uns ens considerem més progressistes, altres més conservadors. Uns creients, altres no. Uns tenim ideologies ben definides, altres ens considerem apolítics… Però tots estem preocupats i indignats pel panorama polític, econòmic i social que veiem al nostre voltant. Per la corrupció dels polítics, empresaris, banquers… Per la indefensió del ciutadà corrent.

Aquesta situació ens fa mal a tots diàriament. Però si tots ens unim, la podem canviar. És hora de posar-se en moviment, hora de construir entre tots una societat millor. Per això sostenim fermament el següent:

Les prioritats de tota societat avançada han de ser la igualtat, el progrés, la solidaritat, el lliure accés a la cultura, la sostenibilitat ecològica i el desenvolupament, el benestar i la felicitat de les persones.

Existeixen uns drets bàsics que haurien d’estar coberts en aquestes societats: dret a l’habitatge, al treball, a la cultura, a la salut, a l’educació, a la participació política, al lliure desenvolupament personal, i dret al consum dels béns necessaris per a una vida sana i feliç.

L’actual funcionament del nostre sistema econòmic i governamental no atén aquestes prioritats i és un obstacle per al progrés de la humanitat. La democràcia parteix del poble (demos=poble; cràcia=govern) així que el govern ha de ser del poble. No obstant, en aquest país la majoria de la classe política ni tan sols ens escolta. Les seves funcions haurien de ser la de portar la nostra veu a les institucions, facilitant la participació política ciutadana mitjançant vies directes i procurant el màxim benefici per al gruix de la societat, no la d’enriquir-se i progressar a costa nostra, atenent només els dictats dels grans poders econòmics i aferrant-se al poder a través d’una dictadura partitocràtica encapçalada per les inamovibles sigles del PPSOE.

L’ànsia i l’acumulació de poder en uns quants genera desigualtat, crispació i injustícia, cosa que condueix a la violència, que rebutgem. L’obsolet i antinatural model econòmic vigent bloqueja la maquinària social en una espiral que es consumeix a si mateixa enriquint uns quants i sumint en la pobresa i l’escassetat la resta. Fins al col·lapse.

La voluntat i el fi del sistema és l’acumulació de diners, primant-ho per sobre de l’eficàcia i el benestar de la societat. Malgastant recursos, destruint el planeta, generant desocupació i consumidors infeliços.

Els ciutadans formem part de l’engranatge d’una màquina destinada a enriquir una minoria que no sap ni quines són les nostres necessitats. Som anònims, però sense nosaltres res d’això existiria, ja que nosaltres movem el món. Si com a societat aprenem a no confiar el nostre futur a una abstracta rendibilitat econòmica que mai redunda en benefici de la majoria, podrem eliminar els abusos i les carències que tots patim. És necessària una Revolució Ètica. Hem posat els diners per sobre de l’Ésser Humà i hem de posar-los al nostre servei. Som persones, no productes del mercat. No sóc només el que compro, per què ho compro i a qui l’hi compro.

Per tot això anterior, estic indignat.

Crec que ho puc canviar.

Crec que puc ajudar.

Sé que units ho podem fer.

Surt amb nosaltres. És el teu dret.

http://democraciarealya.es

Col·lectivament ho fem possible

Sembla mentida que no haguem trobat la molt necessària solució a aquest problema global que és la contaminació dels nostres medis de transport i els preocupants nivells que està assolint. No m’agraden els cotxes, però a la ciutat, per desgracia, ja ens hem resignat a viure’n envoltats. Sovint oblidem que usant-los, enverinem l’aire que respirem.

Ara bé, la reflexió que avui deixo sobre la taula ha sorgit mirant al cel i no pas a terra, per on circulem inconcients amb els ulls a l’asfalt i les mans al volant. I és que sobre els nostres caps hi ha un altre transit massiu que no para de créixer, també molt contaminant, i és el d’aeronaus. Pugen i baixen frenèticament movent-nos encara més ràpid i més lluny que els seus anàlegs terrestres. Això si, tot i ser més sofisticats, no es lliuren d’embrutar encara més el nostre ja malmès entorn per pocs que, de moment, puguin semblar.

Dióxid de carboni en un 70%, òxids de nitrogen i de sofre, sutge, i vapor d’aigua són algunes de les moltes particules que, llegeixo, emeten els avions. L’empresa terrapass, dedicada a reduir els efectes nocius de l’activitat d’altres empreses per millorar-ne la imatge i fer-les més competitives, a la seva web (www.terrapass.com), ens ofereix una èina per calcular la nostra empremta ecològica en qualsevol trajecte que sel·leccionem. Un vol Barcelona — London d’anada i tornada, per exemple, genera per persona aproximadament 293 kilograms de CO2 durant els 2.307 kilòmetres que recorre l’avió (la majoria dels models ja tenen més de 100 places). Però com si les decenes de tones de gasos tòxics no fossin suficient, a més, els motors, generen tot sovint esteles de condensació, també anomenades “contrails” (abreviatura de l’expressió en anglès “condensation trails”), que és fan visibles als nostres cels. M’ha cridat l’atenció la seva naturalesa i amb intenció d’informar-me’n, he anat llegint per intentar conèixer-los millor.

Aquest fenomen és degut al vapor d’aigua que surt dels reactors, que és un subproducte de la combustió del combustible d’aviació, que s’emet a l’atmosfera on es condensa formant micro-gotes quan els avions volen a unes determinades alçades i l’aire és especialment fred. Això fa que les micro-gotes es congelin fent-se visibles. Després de formar-se, el seu comportament depèn força de les condicions atmosfèriques, principalment temperatura i humitat, i pot variar notablement. No obstant, sembla que últimament la seva durada s’ha allargat notablement. Recordant el cel de la meva infantesa i adolescència m’adono que aquest fenomen ha esdevingut massiu durant els últims anys i he presenciat un progressiu emblanquiment del cel sobre les nostres ciutats com mai havia vist abans.

Quina és la causa de que les esteles de condensació acabin formant prims núvols que s’escampen durant hores mentre cubreixen grans extensions del cel? Quines condicions meteorològiques han canviat i ho fan possible? I després de multitud d’avions passant durant tot el dia, i de cels coberts amb núvols formats per les seves esteles, quins efectes pot tenir això sobre el clima? I sobre la salut de les persones? Seguir buscant hauria de ser el millor per contestar alguna d’aquestes preguntes.

Qui busca troba, diem, i jo el que he trobat és un munt de dubtes i controvèrsia, especialment a la xarxa, on cada cop hi ha més gent que dubta d’allò que veu i li expliquen. Pàgines dels últims 10 anys aproximadament, confirmant que més gent ha observat, com jo, la proliferació d’aquest fenomen. Un autèntic mar de webs, principalment dels estats units i de països europeus, barallen multitud d’hipòtesis, algunes d’allò més alarmants. Unes parlen de programes destinats a modificar el clima. Algunes que s’intenta aturar l’escalfament global mitjançant l’us d’esteles de condensació. D’altres asseguren que és un programa de fumigació massiva de la població. Fins i tot hi ha webs de persones que, a títol personal, asseguren haver recollit mostres d’aquests suposats agents químics i haver-ne identificat alguns. Apareixen doncs, després d’hores de lectura, moltes noves, inevitables i necessàries preguntes que aparentment no serà fàcil contestar.

Però alerta, no caiguem en creure innocentment tot el que llegim o en descartar-ho perquè no ho creiem possible. El temps ja posarà cada teoria al seu lloc. Això si, mentrestant haurem de seguir convivint amb cotxes i avions, que ja sabem que ens enverinen, o amb les centrals nuclears, d’una perillositat que ja molt pocs qüestionen.
I és que, en el fons, el més preocupant de tot és que en aquests temps que estem vivint, si un fa un cop d’ull a l’historia i l’estat de la humanitat, cap fantasia dis-tòpica, per retorçada que sigui, sembla ja impossible.

Això si, recordem que som nosaltres, col·lectivament, amb els nostres actes cotidians, els que la fem possible.

Documental de Discovery Chanel sobre esteles de condensació i esteles químiques.

Wikipèdia en castellà i anglès

Pàgina de la Nasa sobre contrails

La banca i la llei hipotecària. De Vicenç Navarro

Una de les conseqüències que el domini de les forces conservadores va tenir en el procés de Transició de la dictadura a la democràcia a Espanya ha estat l’excessiva influència de poders fàctics, com la banca, sobre l’Estat.

És interessant subratllar que la majoria de la ciutadania ho percep així, doncs les enquestes d’opinió popular mostren que l’àmplia majoria de ciutadans creu que la banca a Espanya és més poderosa que el Govern (segons el baròmetre d’opinió de novembre de 2010 del Centre d’Investigacions Sociològiques).

L’excessiu poder de la banca a Espanya és conegut també fora del país. Així, The New York Times va publicar un article –In Spain, Homes are Taken, but Debt Stays (27-10-10)– que documentava l’escandalosa situació que té lloc a Espanya quan una persona no pot pagar una hipoteca.

En la majoria de països, tant a EEUU com en la UE-15, quan una persona es troba en tal situació pot declarar-se en fallida i rebre el suport legal que la protegeixi de les mesures recaudatòries abusives, permetent-li a més retornar les claus al banc que li va vendre la hipoteca sense haver de retornar la resta del deute hipotecari. És més, a EEUU hi ha un moviment per a forçar al Congrés a fi que permeti que els hipotecats puguin continuar vivint en les seves cases hipotecades pagant un lloguer menor en quantitat al del pagament mensual de la hipoteca.

L’argument que s’utilitza per a proposar tal mesura és que la banca està rebent diners públics i, com contrapartida, se li exigeix que ajudi al seu usuari. No així a Espanya. La llei exclou les hipoteques de ser béns subjectes a la protecció del que es declara en fallida, exclusió que reflecteix l’enorme poder de la banca en el desenvolupament de la legislació hipotecària. Un altre indicador de tal poder és que, quan la persona retorna al banc les claus del seu pis, comença en realitat el seu calvari, doncs tal persona continua devent al banc la hipoteca, la qual cosa és una enorme sobrecàrrega, doncs en molts casos queda endeutada per a la resta de la seva vida, igual que els seus avalistes.

És difícil dissenyar un sistema que protegeixi tant a la banca i tan poc al ciutadà. És una situació que arriba a nivells d’una gran injustícia, doncs, per a complicar encara més les coses, el preu de les hipoteques és en moltíssims casos superior al preu de l’habitatge. Segons l’agencia Standard & Poor’s, el 8% dels habitatges a Espanya té un valor inferior al de les hipoteques dels seus usuaris, una xifra que, calcula, arribarà a el 20% en els pròxims anys. Aquesta és la situació en la qual es troben 1,4 milions d’espanyols.

I encara un altre indicador més de l’enorme poder de la banca són els interessos variables pagats en les hipoteques, que varien del 2% al 6%. A diferència del que ocorre en altres països desenvolupats, els bancs espanyols tenen fins i tot el poder de, previ permís judicial, accedir automàticament al salari de la persona que deu la hipoteca, exigint un pagament mensual detractat de la seva nòmina.

A causa de aquesta excessiva protecció de la banca, aconseguida a costa del ciutadà, no hi ha hagut encara cap col·lapse d’un banc espanyol, fet que, paradoxalment, ha estat motiu de gran orgull per part del Govern de Zapatero. Com ha assenyalat The New York Times, l’orgull del president del Govern està basat en el fet que el sistema bancari espanyol és dels menys amistosos i sensibles (user’s friendly) a les necessitats del ciutadà.

Que un Govern de dretes estigués orgullós d’aquest fet tindria explicació (vegi’s la defensa de la banca per Eduardo Serra, del Partit Popular, en el programa 59 segons acusant de maniqueus als que la criticaven). Però que un Govern d’esquerres també ho estigui és més que sorprenent. Les declaracions de la vicepresidenta Elena Salgado defensant a la banca enfront de la protesta dels desnonats és d’una enorme incoherència en una persona que es presenta com socialista. Com bé va dir el jutge de l’Audiència Nacional de Navarra, el banc BBVA hauria actuat legalment, però el seu comportament va ser clarament immoral.

Una última observació. L’enorme crisi de legitimitat de les institucions representatives a Espanya es deu precisament a aquesta percepció generalitzada que els seus representants estan excessivament influenciats per interessos econòmics i financers als quals temen enfrontar-se. I la banca és un d’ells. No s’adonen els representants polítics, en general, i les esquerres governants, en particular, del que això suposa?

El descrèdit del establishment polític espanyol és un dels més accentuats en la UE-15. I la causa de tal descrèdit és la percepció generalitzada que tal establishment és més sensible als interessos financers i econòmics que a la veu dels seus electors. Fins a quan continuaran ignorant els governants als governats?

Aquesta situació ha arribat a la seva màxima expressió amb el retard obligatori de l’edat de jubilació, passant de 65 a 67 anys. Aquesta mesura aprovada pel govern espanyol, a proposta i sota la pressió dels mercats financers (és a dir, dels bancs), és enormement impopular. El 82% de la població està en contra. Això implica un enorme distanciament entre el establishment polític, d’una banda, i la gran majoria de la població, per l’altre, la qual cosa contribueix a una deslegitimació de les institucions democràtiques. És que no s’adonen d’això?

* Vicenç Navarro és catedràtic de Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra i professor de Public Policy a The Johns Hopkins University.

Alerta nuclear al Japó

El reactor fusionat de Fukushima és igual que el de Garoña.

Dels sis reactors en actiu de la central de Fukushima-Daiichi, el número u, el més antic, ha estat el més afectat i el primer en patir la fusió del nucli. Aquest reactor BWR de 450 MW de potencia és idèntic al reactor de la central nuclear de Santa María de Garoña, a Burgos, tant en al seva construcció interna com en el seu edifici de contenció. De fet es varen construir al mateix temps i es varen inaugurar amb mesos de diferència.

No és casual, per tant, que hagi estat precisament aquest reactor, i no un altre, el que ha sofert els majors danys i el que ha provocat una radiació de més de 5 Sievert, 100 vegades més que la permesa per a una persona en un any.

El disseny d’aquestes velles centrals BWR de General Electric presenta un edifici de contenció de dimensions menors de les necessàries, per qüestions purament econòmiques. Això provoca que , en casos d’emergència com aquest, l’hidrogen produït en les barres de zircaloy que contenen el combustible surti a l’interior de l’edifici en altes concentracions, per l’escàs volum. Al trobar-se amb l’oxigen de l’aire, a pressió inferior a l’atmosfèrica, però en concentració suficient, produeix una reacció altament exotèrmica.

L’objectiu dels operaris de la central de Daiichi és controlar l’excés de pressió i evitar l’explosió que provocaria el trencament de l’edifici de contenció, el que provocaria un desastre similar al de Xernobil. Per això estan fent l’únic que es pot fer en aquests casos, alliberar periòdicament a l’atmosfera els gasos acumulats. Però al fer-ho s’allibera també material radioactiu, inherent al funcionament d’una central nuclear, el que ha provocat aquesta radiació tan extremadament gran a l’exterior.

Es necessari assenyalar aquí que s’està evacuant una zona a 25 quilòmetres de distancia de la central, el que contrasta amb la distancia de 10 quilòmetres que es contempla en els plans d’evacuació de les zones nuclears a Espanya.

També és important el paper que està jugant la refrigeració amb aigua del mar. Es l’única forma, prevista en les especificacions d’aquests tipus de centrals situades a la costa, de contenir la temperatura del reactor quan el circuit primari està fora de servei, com en aquest cas. Però quan ocorren catàstrofes com aquesta, la mateixa aigua pot no ser suficient i és necessari canviar-la. Són milions de litres d’aigua altament radioactiva, que en cas de que el volum necessari sigui molt alt, i aquest cas ho és, no trobaran cap recipient amb capacitat suficient.

Amb tot, donant per suposat que els professionals nuclears japonesos estan fent tot el possible per impedir una fusió del nucli que provocaria una catàstrofe similar a la de la central nuclear russa al 1986, en el millor dels casos hi haurà un escapament de material radioactiu a l’aire i al mar de proporcions gegantines.

Per a Ecologistas en Acción, el que ha passat ha de servir de reflexió a tots els que aposten per l’energia nuclear. Segueix pensant el PP a concedir deu anys més a la central de Garoña? Segueix pensant el ministre d’indústria en treure-li de sobre a les centrals nuclears el seu major problema, el dels residus, construint un magatzem temporal centralitzat, per allargar-lis la vida?

En un altre ordre de coses, l’organització ecologista ha decidit convocar mobilitzacions en els propers dies, amb la fi de conscienciar a la societat de que el que ha passat al Japó no és un fet aïllat. Les causes que poden provocar un desastre nuclear són moltes, entre elles un terratrèmol, però l’única forma de evitar desastres com aquest és eliminar un perill innecessari que deixa un llegat inadmissible a les generacions futures.

Ecologistas en Acción

Neix Palabras libertarias

Amb la intenció de poder arribar a gent d’altres parts de l’estat i de la Amèrica llatina a partir d’ara paraules llibertàries també serà disponible en castellà. Hem traduït el material que hi havia fins ara i totes les noves entrades es faran de forma simultània en ambdós idiomes.

La data ha estat escollida simbòlicament coincidint amb L’assistència d’un dels nostres col.laboradors a la manifestació contra la reforma de les pensions, la reforma laboral i la resta de mesures restrictives aprovades pel govern i tindrà lloc demà 12 de Març  a Madrid convocada per la CGT

 

Palabras Libertarias

Mike Prysner ex-soldat nord-americà

Mike Prysner, un ex-soldat Nord-americà, ens parla des de la seva experiència combatent a l’Iraq i com aquest alliberament del poble iraquià que se’ns va vendre era una farsa, els verdaders enemics del poble son aquells que ens fan combatre entre nosaltres. Com algú va dir, a les guerres es maten persones que no es coneixen ni tenen cap problema entre ells per que altres que si es coneixen solucionin els  problemes que tenen.

L’antropocentrisme o com s’ens amaga la holística de l’home, la terra i l’univers.

Jo tinc dret a viure, tot i que els altres també. Jo tinc dret a alimentar-me cada dia, encara que milers de persones moren de fam cada dia. Jo tinc dret a menjar carn, encara que per aconseguir 1 ració de carn es necessitin 12 de soja transgènica que destrueixen l’ecosistema d’Amèrica.  Jo tinc dret a menjar peix, tot i que la pesca extractiva està matant el mar. Jo tinc dret a tenir una casa, encara que comprant-la hagi entrat en el joc especulatiu que farà que els meus fills no puguin pagar-se’n una. Jo tinc dret a tenir un cotxe, tot i que la benzina que el mou contamini el planeta i enriqueixi dictadors als països on s’extreu. Jo tinc dret a tenir una feina, encara que per mantenir-la estigui fent hores extra quan han acomiadat els meus companys. Jo tinc dret a tenir diners, encara que després els ingressi en el compte bancari d’una entitat que financi guerres civils a l’Àfrica. Jo tinc dret a vestir bé, encara que la roba que compro la fabricant nens de països d’Àsia. Jo tinc dret a ser un consumista compulsiu, encara que sempre compro allò més barat marginant els productors de la meva terra. Jo tinc dret a prendre cafè cada dia, tot i que les empreses exportadores no paguin un preu just als productors locals. Jo tinc dret a una sanitat pública, encara que aquesta només es mogui pels interessos de grans multinacionals farmacèutiques. Jo tinc tinc dret a una educació pública, encara que sé que el sistema no és just i adoctrina els infants. Jo tinc dret a deixar als meus fills tot el dia davant la tele, encara que es tornin uns ignorants. Jo tinc dret a votar, tot i que sé que dono el poder a un petit grup de tecnòcrates i així em trec la responsabilitat de sobre.

Jo tinc dret a fer allò que em diuen, perquè m’enganyo a mi mateix i així em penso que sóc feliç.